Resultats de la cerca

Se n'anà de jove a l’Amèrica del Sud i hi visqué vicissituds i èxits Estrenà per al teatre i fou alhora actor A la postguerra espanyola, lligat al món oficial, publicà un conjunt de novelles Marcos Villarí , publicada ja el 1925 i traduïda al català, Pitusín 1941, La vida encadenada 1945, Karu-Kinká 1946, La llanura muerta 1947, Patapalo 1949, Tamara 1953 i Los muertos no se cuentan 1961, sobre la Guerra Civil de 1936-39 També les curioses memòries Mis primeros caminos 1961, La cara y la cruz del camino 1963 i Mis últimos caminos 1965 Estrenà teatre en català Anna Maria 1952 i El marquès i la…

Les seves obres reflecteixen el seu pensament anarquista i revolucionari en política, sociologia i psicologia Communitas 1947, Growing up Absurd 1960, Utopian Essays and Proposals 1962, Compulsory Mis-education 1964 i People or Personnel 1965 Conreà també la poesia, el drama, i la novella The Empire City 1959 i Making Do 1963

Debutà a València 1865, i més tard actuà a Madrid i a Barcelona 1888-90, on assolí molt de renom El 1902 publicà Mis memorias Cuarenta años de cómico El seu net Antonio Vico Santiago de Xile 1903 — Madrid 1972, també actor, formà companyia 1932 amb Carme Carbonell i Nonell, amb la qual es casà el 1933

Ingressà en l’orde franciscà 1834 Arran de l’exclaustració del 1835 passà a Itàlia i d’allí a Bolívia, on fundà el centre missioner de Copacabana reclutà missioners a Europa i fou prefecte de missions 1861, definidor general de l’orde 1863 i visitador apostòlic a Xile Publicà obres històriques i escriví Mis memorias 1911

Vida Infant prodigi, s’inicià en la música amb el seu pare i alguns professors esporàdics, però la seva formació musical i intellectual fou essencialment autodidàctica Als set anys feu el seu primer concert públic, i el 1897 interpretà la  Simphonie espagnole d’Édouard Lalo al Carnegie Hall de Nova York, però la seva projecció internacional tingué lloc dos anys després a Berlín, on fou contractat per oferir quinze recitals per Alemanya Ha estat considerat un dels grans virtuosos de violí per la crítica internacional Al llarg de la seva carrera de violinista virtuós collaborà amb les…

Publicà poesies en periòdics, que recollí posteriorment a Mis flores 1904 Començà, després, a produir llibres de narracions La rosa de los vientos 1916 i Ruecas de marfil 1917, i sobretot novelles La niña de Luzmela 1909, La esfinge maragata 1914, El metal de los muertos 1920, Altar mayor 1926, etc, que la fan un dels epígons més qualificats del realisme del s XIX Deixà llibres de memòries sobre la guerra civil de 1936-39 des d’un punt de vista franquista, com Retaguardia 1938

Llicenciat en lletres per la Universitat de Madrid, fou lector a les universitats de Nottingham i Cambridge Formà part de l’anomenada generació dels 50 Entre les seves obres cal destacar Don de la ebriedad 1953, premi Adonais, Conjuros 1958, Alianza y condena 1958, El vuelo de la celebración 1976, Antología poética 1981, Desde mis poemas 1983, Premio Nacional de Literatura i Casi una leyenda 1991 El 1993 li fou concedit el premi Príncipe de Asturias de les lletres Fou membre de la Real Academia Española 1992

Impressor, imprimí a Oriola 1909-13 diversos periòdics com El Clarín , La Opinión i La Primavera Tingué després impremta a Monòver i Alacant, on dirigí 1924-36 el diari catòlic El Día , del qual fou propietari en 1926-36 Publicà els reculls poètics Flores silvestres 1908, Cantos de voluntad 1915, Por las rutas floridas 1921, Canciones de amor 1931 i Poesías 1946 Fou també autor d’obres com De mis andanzas por la vida 1916, Jávea 1920 i Orihuela Historia, geografía, arte y folklore 1954

El 1910 ingressà a l’Escola Normal de Barcelona, on es graduà a 19 anys Estudià piano al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Música, on fou alumna de Robert Goberna, Joan Suñé i Sintes, Francesc Pujol i Cristòfor Taltabull Posteriorment cursà el batxillerat i la carrera de filosofia i lletres, que acabà el 1927, com a alumna lliure Detingué una càtedra de literatura francesa en un institut d’ensenyament mitjà, i impartí classes de música Participà en les campanyes de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, impulsades per Rafael Patxot i l’Orfeó Català, primerament…

Dedicat al periodisme collaborà en diverses publicacions i en la televisió La seva obra és de tipus satíric, i sol centrar-se en costums i anècdotes de la societat i la política espanyoles Vivir en Madrid 1967, Los españoles 1968 Celtiberia show 1970 i Vida y milagros de Monseñor Escrivà de Balaguer, fundador del Opus Dei 1975, El show de sus señorías 1986, Se abre la sesión 1998 Publicà també els volums de memòries El día más feliz de mi vida 2000 i Mis picas en Flandes 2003 L’any 1995 rebé la Medalla d’Or al mèrit en el treball