Resultats de la cerca

Periodista ocasional, assolí una certa fama com a llibretista de moltes òperes de Verdi Ernani 1844, Macbeth 1851, La traviata 1853, La forza del destino 1863, etc, i d’algunes de Mercadante, els Ricci, etc Morí en la misèria

Doctorat en teologia i en cànons, es llicencià en dret a Cervera, on, com a professor, inculcà als alumnes les idees liberals i constitucionals Des del 1824 residí a Barcelona, on exercí càrrecs a la Cúria i ingressà a l’orde dels hospitalers, que arribà a dirigir com a vicari general Amic de Fèlix Torres i Amat, fou poeta ocasional i, amb el pseudònim Marcio , collaborà a “El Vapor” 1833 Publicà discursos en llatí i en castellà

Estudià filosofia i dret a les universitats de Cervera, Osca i Saragossa, i de ben jove destacà com a orador polític i forense A Barcelona collaborà a El Constitucional i La Corona Publicà Reseña histórica sobre la aristocracia española desde la invasión de los godos hasta 1830  1836 i la traducció Código Social, o sea Eco de la moral en las naciones antiguas y modernas 1844 Poeta ocasional, gairebé tots els seus versos resten inèdits, com també les memòries Compendi de la història de Vilanova en la guerra dels set anys

L’any 1551 substituí temporalment el mestre de cant de la catedral de Barcelona Joan Borgunyó, de qui devia ser deixeble El 1584, en complir-se els cinquanta anys de servei de Borgunyó, se l’eximí de part de les seves obligacions i li fou atorgat un ajudant, que fou Vilanova, el qual probablement havia exercit aquesta responsabilitat a la seu de Vic en 1554-61 Abans d’assistir el seu mestre a la catedral, havia treballat com a cantor ocasional en diverses esglésies barcelonines Quan Borgunyó morí 1589, Vilanova, que llavors ja tenia una certa edat, es feu càrrec del magisteri de…

Estudià cant a Nova York, on intervingué en diverses operetes i comèdies musicals El 1926 es traslladà a París per ampliar la seva formació i al cap de dos anys debutà a l’Òpera Còmica com a Mimí La bohème El mateix any es presentà amb aquesta òpera pucciniana al Metropolitan de Nova York, teatre on reaparegué successivament fins la temporada 1931-32 Del 1932 al 1946, hi tornà a actuar de manera ocasional El 1935 cantà La bohème al Covent Garden de Londres Destacà especialment en les òperes de G Puccini, i també d’altres autors com ara I Montemezzi Participà en diverses…

Inicià la carrera d’actor, però aviat es decidí pel cant, que estudià a París, on debutà a l’Òpera Còmica amb La Carmélite , de R Hahn, el 1902 Tres anys més tard es presentà a l’Òpera de París, on posteriorment estrenà diverses obres de compositors francesos contemporanis, especialment de J Massenet També ho feu a l’Òpera de Montecarlo, escenari on el 1911 participà en les primeres funcions de Déjanire , de C Saint-Saëns De manera ocasional, interpretà papers en òperes italianes, especialment Aïda Entre el 1913 i el 1922 es presentà a les òperes de Boston, Chicago i Buenos…

Estudià a l’acadèmia Suidobata de Tòquio i amb el pintor Ito Teixo El 1974 es traslladà a Barcelona i continuà el seu aprenentatge a Llotja, a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i a l’Acadèmia de pintura mural de Sant Cugat del Vallès Féu la seva primera exposició individual el 1977, a Barcelona, i ha concorregut amb èxit a diversos certàmens el 1979 guanyà el premi de dibuix Joan Miró i el 1980 fou finalista de la tercera Biennal Internacional de Barcelona La superfície de les seves pintures es presenta descomposta en diverses figures geomètriques, com si es tractés de perspectives…

Rebé la primera formació musical al Conservatori Municipal de Música de Sabadell, on estudià piano amb Glòria Peig Posteriorment es perfeccionà amb Benet Casablancas, Josep Soler i Salvador Mas, que el formà com a director d’orquestra, mentre treballava la direcció coral amb diversos mestres, entre els quals destaquen Manuel Cabero, Pierre Cao, László Heltay i Eric Ericson Tot i que es dedica també a la composició i a la pedagogia, la seva tasca principal és la direcció coral Regularment ha estat al capdavant de diversos cors catalans, i de manera ocasional, d’alguna orquestra de…

Vida Collaborador ocasional d’"Arte y Cinematografía" i format en cineclubs a Catalunya, portà aquesta experiència a Colòmbia després de la guerra civil, on muntà força sessions i fundà amb Gabriel García Márquez la Filmoteca Nacional Després es traslladà a Mèxic, on treballà professionalment d’editor i distribuïdor de llibres Formà part del grup cinèfil Nuevo Cine, i feu d’administrador i difusor de la seva revista homònima 1960 D’altra banda, feu d’extra en el film Napoleó 1925-26, Abel Gance, i a Mèxic feu de l’amo del billar a En este pueblo no hay ladrones 1964, Alberto…

Impulsor del Manifest d’Oberhausen i del “nou cinema” alemany amb diversos curtmetratges, es dedicà més tard a la realització de llargmetratges amb un estil fred i intellectual i conreà sovint la temàtica política Poden ésser destacats, entre d’altres, Abschied von Gestern ‘Adeu a l’ahir’, 1966, Die Artisten in der Zirkus-kuppel ratlos ‘Els artistes sota la carpa del circ perplexs’, 1968, Gelegenheitsarbeit einer Sklavin ‘El treball ocasional d’una esclava’, 1973, Der starke Ferdinand ‘Ferdinand el fort’, 1976, Die Patriotin 1979 i el film collectiu Der Kandidat 1980 Com a escriptor, és autor…