Resultats de la cerca

És famós per la seva facilitat a fer pintures a l’estil d’altres grans pintors contemporanis com ara Picasso, Matisse, Modigliani, Dérain, etc, molts dels quals havia conegut personalment a París Ha estat considerat per això com un dels més hàbils falsificadors actuals per bé que ell negà sempre que ho fos Residí a Eivissa d’ençà del 1960 Perseguit per la justícia francesa, se suïcidà quan era a punt d’ésser lliurat a les autoritats franceses Fou protagonista de diverses novelles i d’una pellícula d’Orson Welles Fake/Question Mark, 1973

Era perruquer de professió L’èxit obtingut el 1825 amb la poesia Me cal mouri culminà quan aparegué L’obugle de Castelculié 1835 Recollí la seva producció en els volums de Los papillatos 1825-35 Recitador apassionat, la suavitat i la concisió del seu estil el salvaren de caure en sentimentalismes o patetismes excessius Acollit triomfalment per tot Occitània i pels grans escriptors romàntics de París, anà de vila en vila, de Bordeus a Marsella, organitzant recitals poètics i servint d’aglutinador de la cultura occitana

Signava amb els pseudònims d’ Esteve Fi i d’ Estevenot Escriptor popular, publicà poemes, contes i monòlegs a les revistes rosselloneses, en particular al “Journal Illustré des Pyrénées-Orientales“ i a “La Veu del Canigó” Animà també grups folklòrics

Procedent del calvinisme, després d’una etapa anglicana, es convertí al catolicisme 1879 Ingressà a l’orde jesuític el 1880 i fou ordenat de sacerdot el 1891 Professor de moral a Stonyhurst 1894-96, fou un dels capdavanters del modernisme filosòfic Autor de la Lettera a un professore di antropologia , el refús de l’encíclica Pascendi li ocasionà l’excomunió i l’expulsió de l’orde 1907 Les seves idees foren recollides en la seva obra pòstuma, Christianity at the Crossroad 1909

També ha exercit de guionista i escenògraf Practica la sàtira per a reflectir la realitat social amb totes les seves contradiccions, sempre des d’un punt de vista crític Collaborador de molts mitjans com, per exemple, La Codorniz , Triunfo , El Jueves , Hermano Lobo , Ajoblanco , Diario 16 , Tiempo , El Periódico de Catalunya , etc En l’actualitat publica a El País Des del 1972 ha realitzat nombroses exposicions individuals Ha publicat Los hombres y las moscas 1971, La cebada al rabo 1975, Bestiario 1989, De un tiempo a esta parte 1991, El fogonero del Titanic 1999, El pabellón de azogue…

Treballà en setmanaris esportius humorístics sorgits durant la dècada de 1920 Fou redactor de Xut , però el 1924 l’abandonà per desavinences amb la direcció Fou un dels fundadors d’ Orsai 1924, La Barrila Deportiva 1924 i el Sidral Esportiu 1925 Firmà amb pseudònims com Quicoff Plongeon i Claudi Pitoff

Emprà sovint els pseudònims Xavier Ximeno Xanxo, Xeflis , etc Escriví monòlegs, sainets, com Un promès denunciat 1925, i peces com La clínica del doctor Llanceta 1925, La rifada de la rifa 1931, Gelós per força 1946, etc Germà de Manuel de Fluvià i pare de l’heraldista Armand de Fluvià

Es llicencià en dret Publicà poesies i proses poètiques a “Joventut”, “Pèl & Ploma” i El Poble Català sota els pseudònims Marcel Mata i Carles Arro i Arro Els seus textos de caràcter decadentista mostren l’admiració pels poetes italians Gabriele D’Annunzio i Giosuè Carducci Fou director de la revista “Auba” 1901-02

Fou collaborador d’ En Patufet , i des del 1968 ho fou de Patufet , la represa de l’antiga capçalera, on signava amb els pseudònims de Guerau i R Bir És autor de faules, del recull de narracions d’animals Tornen a parlar les bèsties 1935 i de novelles roses de la Biblioteca Gentil

Collaborà amb el seu nom i amb els pseudònims Janot , Janill i Mico en les revistes La Tralla , Cu-cut i En Patufet Dibuixà en La Veu de Catalunya i fou corresponsal de The Studio Creà el Saló d’Humoristes 1916 i n’organitzà les dues primeres edicions Era pare del pintor Emili Grau i Sala