Resultats de la cerca

Destacat representant del moviment intellectual dirigit per SČernikhovskij, és considerat —en termes del mateix Pavlov— el pare de la fisiologia russa El primer a efectuar experiments fisiològics amb el cervell, afirmà que els reflexos poden ésser innats o adquirits i que l’aprenentatge és de natura associativa el pensament, d’altra banda, és per a ell un reflex inhibit De la seva obra cal destacar Reflexos del cervell 1863

Durant la Segona Guerra Mundial treballà a la BBC Retornà al Brasil i treballà en el diari Correio da Manhã És autor de Assunção de Salviano 1954, A Madona do Cedro 1957, Quarup 1967, Bar Don Juan 1971 i Reflexos do Baile 1976

Exercí de metge La seva poesia és d’arrel tradicional, amb reflexos de Carner Publicà Els meus racons de Vic 1947, La finestra oberta 1954, Llaors i ofrenes 1956, Poemes de tarda 1964 i Secrets 1970 Entre els seus treballs monogràfics, cal destacar Història del Círcol Literari de Vic 1962 i Les societats recreatives vigatanes del vuit-cents 1973

Continuador de l’obra de J Müller, ensenyà fisiologia a Bonn i fundà la revista científica Archiv für die gesammte Physiologie Es destacà sobretot pels seus estudis sobre els reflexos espinals, el mecanisme de la termoregulació, els aspectes químics de l’activitat cardíaca, el quocient respiratori i el desenvolupament de l’embrió cordons de Pflüger , formats amb cèllules d’epiteli germinatiu

Fou deixeble de Pavlov, la teoria dels reflexos condicionats del qual perfeccionà Professor a l’institut mèdic de Taixkent 1941-43, dirigí posteriorment el laboratori de neurofisiologia de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS Els seus treballs se centraren en el sistema nerviós central i les connexions corticoviscerals Fisiologia del sistema nerviós central 1953, Funcionament i regulació del cervell 1963 i Assaig sobre les activitats nervioses superiors 1977 són algunes de les seves publicacions

Publicà les novelles Una societat limitada 1962 i Joventut alada 1964, els llibres de poemes La riuada 1966 i Reflexos vitals 1990, i els de prosa poètica A dos corrents 1976 i El vianant 1978 Fou autor, també, de diversos diccionaris bilingües, una biografia de Ramon Vinyes 1972 i, juntament amb M Valero, el llibre per a infants Doble llum pel meu balcó El paraigua arraconat 1992 El 1988 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi

Deixeble vers el 1576 d’Agostino Tassi a Roma, aviat el seu art derivà vers la línia més naturalista de Caravaggio Per raons de tipus personal abandonà Roma i s’establí successivament a les Marques 1613-18, Gènova 1621 i Torí 1622 Després d’una curta estada a França 1623-26 s’installà definitivament a la cort anglesa, per a la qual treballà El seu tenebrisme —a base de colors clars, transparències i reflexos— enllaça amb la línia clar-obscurista holandesa Fou pare de la també pintora Artemisia Gentileschi

Es formà com a professor de català i ho fou per a la Generalitat Republicana Collaborà als diaris “L’Acció” i El Dia Ja en la postguerra, guanyà els Jocs Florals de la Llengua Catalana de París el 1959 amb la composició Biografia Després, la seva obra literària es desplegà en el camp de la narrativa Una societat limitada , 1962 Joventut alada , 1964 El vianant , 1978, i Doble llum pel meu balcó , 1992 i la poesia La riuada , 1966 A dos corrents , 1976 Enfilall de sonets , 1988 Reflexos vitals , 1990, i Escala de febrers , 1996 També publicà diversos diccionaris bilingües i…

En installar-se a París 1958, abandonà la pintura abstracta i creà 1960 el Groupe de Recherche d’Art Visuel, amb l’objectiu d’investigar els efectes visuals de la llum i el moviment, en què l’espectador té un paper lúdic Al començament dels anys seixanta realitzà els primers mòbils, els primers relleus de fusta amb progressions de nivells de rotació i caixes de llum manipulables Experimentà amb la llum en projeccions, raigs de llum en moviment, reflexos de mòbils translúcids i installacions de llum radiant Més endavant creà ambients dins laberints mòbils que poden ser travessats…

Estudià art i arquitectura, i els seus primers treballs foren escultures fetes amb materials trobats a les platges de l’Atlàntic A partir del 1949 utilitzà cartells publicitaris trencats del carrer, i s’autodenominà affichiste ‘cartellista’ Recollí, classificà i mostrà els seus décollages de cartells, que considerà reflexos de la vida quotidiana, per tal de fer una obra popular En colleccionar i mostrar els cartells trencats en exposicions a galeries i museus, la seva obra volia qüestionar no tant l’obra d’art com la noció d’artista tradicional i professional S’apropià la…