Resultats de la cerca

Fou alumne de Pietro Vinci entre el 1582 i el 1584 L’any 1588 inicià la publicació pòstuma d’obres de Vinci, juntament amb les pròpies Aquest any s’installà definitivament a Palerm, d’on no es mogué, llevat del període entre el 1601 i el 1605, que el passà a Venècia El 1600, a Palerm, en el debat teòric i la competició compositiva entre Achille Falcone, mestre de capella a Caltagirone, i Sebastián Raval, director de la capella reial a Palerm, prengué part com a partidari de Falcone Les seves composicions estan dedicades a personatges importants als quals serví com a mestre o compositor Mai no…

Fou rector de Fruime La seva abundosa producció, recollida a Obras en prosa y verso 1778-81, mostra influències neoclàsssiques

Autodidacta, collaborà en tasques diverses en mitjans de comunicació i, a partir de la dècada de 1970, es dedicà a la novella i als guions Per a la ràdio, és autora dels guions dels programes literaris Con los ojos cerrados 1972-73 i Verso a verso 1974-77 Per al cinema i la televisió, cal esmentar els seus guions d’ El crimen de Cuenca 1980, pellícula dirigida per Pilar Miró, i que reelaborà en una novella del mateix títol 1979  Bearn o la sala de les nines 1983, a partir de la novella de Llorenç Villalonga i  Las bicicletas son para el verano 1985, ambdues de Jaime…

Té dos reculls poètics La Via del Rifugio , 1907 I colloqui, 1911, contes i un llibre de viatges a l’Índia Verso la cuna del mondo , 1917 Pertangué al grup dels Crepusculars

Deixeble de Menéndez Pidal, treballà al laboratori fonètic del Centro de Estudios Históricos de Madrid Membre de l’Academia Española 1935 i professor de la Universitat de Colúmbia Fonetista notable, és autor de Manual de pronunciación española 1946 Edità i prologà l’obra de Garcilaso i Las moradas de santa Teresa Publicà, a més, Métrica española 1956, Documentación lingüística del Alto Aragón 1957 i Arte del verso 1959

Ebenista de professió, i de condició humil, fou un dels membres del grup modernista de Reus Ja abans de formar-ne part i quan era a la guerra del Marroc, collaborà a “Lo Somatent” 1894 i —novament a Reus— al diari republicà federalista “La Autonomía”, on publicava poemes propis i traduccions de poetes gallecs, a més d’alguns articles Autor d’una obra majoritàriament en català reunida a Verso y prosa 1899, patí les conseqüències de la guerra, d’on tornà tuberculós

Beneficiat de la seu de Mallorca, fou catedràtic del seminari de Palma 1835, de l’Institut Balear 1836-40, de la restaurada Universitat Literària 1840-42 i de nou de l’Institut Finalment, el 1852 aconseguí una canongia a Sogorb Publicà diversos discursos acadèmics, un interessant Compendio del arte de hablar y componer en prosa y verso y tratado del romanticismo 1837 —que inclou un resum de literatura catalana— i Noticias del país relativas a la nueva Universidad literaria Balear 1841

Estudià dret a Barcelona i Madrid, ciutat on el 1879 inicià la carrera com a advocat Retornà a Palma el 1882 Des del 1885 collaborà al diari  La Última Hora  amb el pseudònim  Espinilla , que posteriorment dirigí 1896-99 A finals de la dècada dels noranta es preparà la llicenciatura i el doctorat en Lletres Exercí com a catedràtic de literatura a instituts de Sòria 1902, Cadis 1903 i Palma 1910-23 i publicà Apuntes de preceptiva literaria y composición ajustados al programa del catedrático 1904,  Programa de elementos de historia general de la literatura 1907 i Don Vicente Rubio y Díaz,…

Fou mestre de llatí a Figueres i Girona El 1844 publicà Máximas morales en verso i el 1868 Lo Fluvioler del Ter pel pseudònim que usà com a poeta en català, recull, en cinc volums, de poemes humorístics, morals i sagrats, de llenguatge popular «I en català vull escriure / com se parla en català», com a seguidor d’una tradició secular Tanmateix, hi inclou poemes en castellà i en llatí, i s’hi fa ressò de Balaguer, Zorrilla, Mistral i Bonaparte Wise, amb motiu de la desena festa dels Jocs Florals de Barcelona

Pertanyent a una família jueva, emigrà als Estats Units, on es graduà a la School of Design de Harvard el 1941 Exercí la docència a la facultat d’història i arquitectura de Roma i a l’Institut Universitari d’Arquitectura de Venècia, entre d’altres La reivindicació d’una expressió moderna i orgànica per a l’arquitectura és antagonista de diversos corrents de caràcter formalista apareguts al s XX, com l’estil internacional, el postmodernisme, el neoacademicisme o el neoeclecticisme Les seves obres principals són Verso un'architettura organica 1941, Saper vedere l’architettura 1948…