Resultats de la cerca

Mestre, exercí fins el 1940, que s’establí a Perpinyà És autor de nombroses novelles, centrades en el país i la seva gent Le mas des Oubells 1933, Ombres sur les champs 1934, La flamme sauvage 1936, Le vin pur 1945, la sèrie Les Grégoire, La terre du liège 1953, Le refus 1962 i Simon Roquère 1969 Escriví també contes, i collaborà a nombroses revistes, com “Vu”, “Regards”, “Prolétariat”, etc

Futbolista i periodista, debutà en el cinema amb Riso amaro 1949 i prosseguí amb una sèrie de films neorealistes que el consagraren definitivament, bé que la seva interpretació artística fou una mica irregular Cal recordar la seva actuació a les pellícules Il camino della speranza 1950, Roma ore 11 1952, Thérèse Raquin 1953, La ciociara 1960, Phaedra 1961, Vu du pont 1962, The Cardinal 1963, Nevada Smith 1966, The Kremlin Letter 1970, The Greek Tycoon 1977 i The Godfather Part III 1990 Treballà també per a la televisió

Es formà al Hollywood Studio Club, amb Charles Laughton i a l’Actors Studio de Nova York Inicialment encasellada en papers determinats pel seu físic, aviat trencà amb aquest estereotip i desenvolupà unes aptituds dramàtiques que li permeteren interpretar papers diversos fins a una edat molt avançada Debutà el 1943, però el seu primer paper protagonista fou a Take one False Step , de Ch Erskine 1949, als quals seguiren, entre més d’un centenar de títols, Winchester 73 , d’A Mann 1950, A Place in the Sun , de G Stevens 1951, The Diary of Anne Frank , de G Stevens Oscar del 1959 a…

Músic prolífic amb més de trenta anys de carrera, és considerat el pare del folk-rock Començà els anys seixanta amb bandes de garatge com The Squires El 1966, junt amb Steven Stills, formà Buffalo Springfield Quan dos anys després la banda es dissolgué, Young emprengué la seva carrera en solitari, acompanyat dels Crazy Horse L’any següent, junt amb Crosby, Stills & Nash enregistrà Déjà Vu , que fou el disc més venut als EUA el 1970 Durant els anys setanta aconseguí grans èxits com Harvest 1972, número 1 en les llistes nord-americanes, On the Beach 1974, Tonight’s the Night…

El 1943 s’incorporà a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques IDHEC, que abandonà el 1945 per a iniciar-se com a realitzador de curtmetratges i documentals, entre els quals cal esmentar   Van Gogh 1948, premiat a Venècia, Gauguin 1950, Guernica 1950, Nuit et brouillard 1955, Toute la mémoire du monde 1956, etc Incorporat a la Nouvelle Vague , l’any 1959 dirigí el seu primer llargmetratge de ficció,  Hiroshima mon amour , mescla de ficció, documental i literatura, en collaboració amb la novellista Marguerite Duras, que féu que hom el considerés el creador d’un cinema-literatura,…

Acabats els estudis de periodisme i art dramàtic a la Fordham University de Nova York, aconseguí una gran popularitat amb la sèrie televisiva St Elsewhere Debutà amb el llargmetratge Carbon Copy 1981, de Michael Schulz, seguit, entre d’altres, d’ A Soldier’s Story 1984, de Norman Jewison  Cry Freedom 1987, de Richard Attenborough  Glory 1989 Oscar i Globus d’Or al millor actor secundari 1990, d’Edward Zwick, i Malcolm X 1992, Os d’Or del Festival de Berlín 1993, de Spike Lee Entre els films posteriors destaquen Philadelphia 1992, de Jonathan Demme  The Pelican Brief 1993, d’Alan J Pakula…

Vida De ben jove començà a freqüentar el Cineclub Cinema, dirigit per Àngel Zúñiga i Joan Francesc Lasa, i escriví cartes al director en la revista "Cinema" 1947 El 1948 es traslladà a Cuba per reunir-se amb el seu pare, Hermini Almendros 1898 - 1974, prestigiós pedagog exiliat Es doctorà en filosofia i lletres per la Universitat de l’Havana, i fundà i dirigí el primer cineclub de l’illa 1949, amb Guillermo Cabrera Infante, Germán Puig i Ricardo Vigón, i la Cinemateca de Cuba 1960 El grup amb dues càmeres de 8 i 16 mm rodà curts documentals que foren el germen del Nuevo Cine Cubano Després…

Vida Malgrat que en el seu entorn familiar no hi havia cap músic, inicià estudis de piano amb la mare política de Paul Verlaine, Mme Mauté Un any després que el seu pare fos empresonat per la participació en la revolució de la Comuna a París, ingressà al conservatori, on estudià teoria amb A Lavignac i piano amb AF Marmontel També fou alumne d’E Durand, E Guiraud i A Bazille, i estudià extraoficialment amb C Franck Al conservatori intentà convertir-se en un bon pianista, sense assolir cap distinció especial, i així fou com s’abocà amb més decisió a la classe de composició de Giraud El 1883…