Resultats de la cerca

D’estil retòric i convencional, és autor del poema didàctic The Pleasures of Imagination 1744 i de la sàtira política An Epistle to Curio 1744

Era germà de l’escriptor i monjo cartoixà de Montalegre Ignasi Pontic i nebot del bisbe de Girona, Miquel Pontic Estudià teologia i obtingué el doctorat en filosofia Fou beneficiat de l’església parroquial de Camprodon i canonge diaconal de la catedral de Girona des del 1717 Nomenat arxiver de la seu gironina l’any 1720, durant la resta de la seva vida recollí notícies de ca-ràcter històric amb relació a la gestió i l’administració de la catedral, essent de gran ajut a la corporació capitular en qüestions de transcendència jurídica El seu estudi intensiu de milers de documents que abastaven…

Pot ésser classificat dins el corrent francès vuitcentista favorable a la reconstrucció ideal dels monuments medievals Restaurador de les catedrals de Conca i Burgos, escriví, entre altres obres, Historia de la arquitectura cristiana española en la edad media 1908-09 i Arquitectura civil española de los siglos I al XVIII 1922

La seva poesia s’inspirà en un amor no correspost i en la fe en el progrés social del seu país Escriví també excellents poemes paisatgístics, de to impressionista, rebrots mestrívols d’aquest gènere vuitcentista Publicà, entre altres, els volums Ez az én vérem ‘Això és la meva sang’, 1919, Késo szüret ‘Verema tardana’, 1919, Nefelejts ‘Miosotis’, 1921, Testamentum 1925, Hárfa ‘Arpa’, 1929 i Fiatalok, még itt vagyok ‘Joves, encara soc aquí’, 1935

Des del 1837 dirigí la secció d’òpera del Teatre Nacional de Pest Fou director general de música del nou teatre d’òpera de Budapest Escriví òperes basades en episodis històrics, que exerciren una gran influència els decennis del desvetllament nacional hongarès Les més importants són Ladislau Hunyadi 1844 i El ban Bánk 1861 És autor igualment de l’himne nacional hongarès Les seves òperes combinen l’estil italianitzant amb elements locals del corrent nacional vuitcentista estil verbunkos

Deixeble de l’Escola de Llotja i dels Vallmitjana, a Barcelona Típic representant de l’escultura anecdòtica vuitcentista aplicada a l’arquitectura treballà a la cascada del parc de la Ciutadella, a l’hospital clínic, al palau de justícia, a la façana de la catedral, de Barcelona La seva obra més famosa és l’estàtua de Cristòfor Colom 1883 del monument del portal de la Pau de Barcelona Treballà també per a Madrid i Amèrica del Sud

Patriarca del paisatgisme mallorquí, pintà especialment a Deià i als voltants de Palma Expositor destacat a la Societat Foment de la Pintura i l’Escultura, conreà un realisme vuitcentista El seu fill Antoni Ribas i Prats Palma, Mallorca 1883 — son Marroig, Deià 1931, també pintor, s’acostà més a solucions impressionistes a través de la influència de Joaquim Mir Es dedicà molt especialment al paisatge de Deià i residí a son Marroig, on tant ell com el seu pare són ben representats

Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, el 1872, i, bé que exercí un temps d’advocat, es professionalitzà com a periodista i fou redactor i director de La Vanguardia Amb el pseudònim de Juan Buscón , durant vint-i-cinc anys hi mantingué la secció diària “Busca, buscando” i, sota aquest títol, publicà un recull dels articles, devers el 1896 Collaborà a La Illustració Llevantina  i, epígon del costumisme vuitcentista, escriví quadres de costums, recollits sota el títol de Croquis barcelonins a “Lectura Popular” 1913 Bibliografia Massot i Muntaner, J 1999 Semblances i…

Titulat el 1872 Autor a Barcelona de la casa Elcano —dita també del Pirata — al passeig de Gràcia 1880-85, de l’edifici del Casino Mercantil o Borsí 1881-83 i del palau Marcet —després teatre cinema Comèdia— 1887 A l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 guanyà medalla d’or per diversos projectes de cases de renda La seva obra, una de les més interessants de l’arquitectura vuitcentista catalana anterior al Modernisme, és una derivació del classicisme amb ornamentació eclèctica inspirada en el renaixement llombard Palau Marcet 1887, obra de Tiberi Sabater i Carné © Fototecacat

Estudià a València Sant Carles i després a Barcelona Llotja i a Madrid San Fernando Fou deixeble de Sorolla i, sobretot, de Marcelino de Unzeta Residí un quant temps a Madrid Fou catedràtic de dibuix de l’Institut Balmes de Barcelona i professor de l’Escola Normal Exposà individualment a Barcelona 1912, 1918, 1933 i, pòstumament, 1959 i 1975, al País Basc 1917 i 1918 i a Girona 1932 Féu un anecdotisme del tot vuitcentista i sobresortí en temes militars i de cavalls, paisatges i temes urbans Sobresurten especialment els seus apunts acolorits d’una extraordinària vivacitat Li…