Resultats de la cerca

És el primer edifici que construí l’arquitecte, i l’únic que no fou promogut ni per la burgesia ni per l’Església  De tot el projecte ideat, només es construí la nau de blanqueig de cotó, les latrines adjacents i una de les casetes per als treballadors desapareguda En la construcció de la nau destaca els desenvolupament dels arcs com a elements sustentadors Abandonada durant molts anys, el 2002 l’Ajuntament de Mataró inicià les obres de restauració i rehabilitació, i des del 2010 és la seu de la Collecció Bassat d’art contemporani

A la fi del segle X hom té noticies ja del terme del castell, sota el domini de la nissaga Goscons, que entroncà amb la dels Arquer al segle XIII, i els transferí així la senyoria i els seus vincles L’edificació mantingué fins a mitjan segle XIX una important torre i una capella sota l’advocació de sant Feliu La imatge, que fou traslladada a la seu parroquial, presideix el temple juntament amb santPere i sant Iscle  Al final dels anys 1970, el Dr Maluquer de Motes dugué a terme unes excavacions als fonaments del castell que mostraren les…

Apareix amb aquesta denominació per primera vegada al 1271, quan n'era titular Brunisenda de Goscons, senyora de la força de Vallalta i altres feus com Sacreu, Goscons i les Planes Passà posteriorment als seus descendents, fruit del seu matrimoni amb el noble faïdit Pere d’Arquer, que l’ostentaren com a títol fins a l’abolició dels drets senyorials al 1813

Aquesta força, castell o torre de Vallalta, documentada al final del segle X, dominava el pas de la vall de la parròquia de Sant Feliu, al vessant més meridional del massís del Montnegre Maresme El senyors naturals de la quadra, segons Costa i Turell, foren els Goscons, els quals defensaren els seus drets senyorials de les pretensions dels Sesagudes primer i dels Cabrera posteriorment A mitjan segle XIII aquesta jurisdicció passà als Arquer, que tenien com a senyors majors els vescomtes de Cabrera

Actualment formaria part dels termes municipals d’Arenys de Munt i Vallgorguina Comprenia el castell de Sacreu , un veïnat dispers i dos molins Estava vinculada a la nissaga dels Goscons, feudataris dels Cabrera ja al segle XI, segons els estudis dels Drs Monreal i Udina Al segle XIII, els Arquer de Goscons heretaren els vincles i els drets senyorials sobre Goscons, Sacreu, Vallalta i les Planes, a més de la castlania de Montpalau, en casar na Brunissenda de Goscons amb Pere d’Arquer 1266, amb la qual cosa s’intitularen barons de Sacreu fins a la primera meitat del segle XIX, en què es van…

Conegut des d’antic com a Força de Sacreu, era l’epicentre de la baronia de Sacreu pertanyent a la nissaga dels Goscon Es troba ja citat al 1073, al volum II del Libri Antiquitorum de la catedral de Barcelona, segons els estudis de Ribas Bertrán El 24 de maig de 1418, un fort seisme que assolà la comarca destruí el castell, que no fou reconstruït N'hi ha restes dins la urbanització Collsacreu

Testimoni de la construcció romana de la fi del segle III dC, conserva quatre arcs, consolidats Tenia una llargada de 3,5 km, amb un desnivell de 40 m, i en el recorregut salvava quatre torrenteres per mitjà d’arcades proveïa d’aigua una villa romana de la qual s’han trobat restes prop de Can Roig, on hi havia un estany per a regatge

Comprenia una força del mateix nom amb una capella romànica avui desapareguda, un moli i un parell de cases A principis del segle XIV, segons l’historiador Pons i Guri, passà de ser una petita jurisdicció senyorial separada territorialment de la del castell de Montpalau, a ser una simple casa aloera depenent del bisbat de Girona La titularitat de la quadra passà als Arquer sesgle XIII

El topònim Goscons també fa referència a una força casa forta homònima actualment dita  Ca l’Arquer que formava part d’una quadra adscrita jurisdiccionalment al castell de Montpalau Ca l’Arquer s’aixecà sobre l’antiga casa forta dels Goscons a la fi del segle XIII, al costat de la capella romànica sota l’advocació de Santa Maria de Goscons , protectora d’aquest alou Aquesta força es fonamentà sobre la vila romana del Baix Imperi, que dominava el pas que unia la via Augusta amb l’interior camí de Vallalta, i de la qual queden interessants restes arqueològiques sitges de gra, restes d’àmfores…

Inclou tres unitats biogeogràfiques en 8192,12 hectàrees totals, de les quals 2 037 són marines el massís del  Montgrí , les illes Medes i el Baix Ter , zones que ja gaudien anteriorment de protecció, el nivell de la qual fou ampliat en aprovar el Parlament de Catalunya la llei que establia el parc al tretze de maig d’aquest any Afecta vuit municipis de l’Alt Empordà i el Baix Empordà