Resultats de la cerca

Neix als estanys de la Coma de Sotllo , a uns 2500 m d’alt, al vessat SW del pic de Sotllo Discorre fins l' estany de Sotllo , on també arriben les aigües provinents de l' estany d’Estats , i continua fins al seu desguas a la Noguera de Vallferrera , a uns 1733 m

El salt, amb una potència installada de 37 800 kW, produeix en anys normals 100 milions de kWh L’altra finalitat, de regular els cabals riu avall evitant les inundacions i assegurant els regatges estiuencs dels canals d’Urgell, s’ha aconseguit des del 1959 amb el pantà que nega els congosts i arriba prop de Coll de Nargó, amb 101,1 hm 3 de capacitat Aquest cabal, insuficient per a abastir els requeriments de reg del canal d’Urgell, ha estat reforçat amb la construcció del pantà de Rialb 1992-99, situat en el tram immediatament inferior del Segre En el seu màxim nivell, les aigües d’aquest…

És una zona deserta entre els pobles del Perelló Baix Ebre i l’Hospitalet de l’Infant Baix Camp, antic hospital del Coll de Balaguer per als qui passaven el coll, límit natural i tradicional entre la regió de Tortosa i el Camp de Tarragona Alguns creuen que abans es deia coll de Lipià o de Llipià, un topònim d’origen preromà, que segons Coromines és possiblement celta Sembla que al seu peu hi hagué el Subsaltus esmentat pels vasos apollinars i que era travessat per la Via Augusta o Màxima camí d' Oleastrum El coll de Balaguer és esmentat com el límit en la donació del Camp feta per Ramon…

La tradició erudita havia identificat sempre, des del Renaixement, Rhode amb Roses, però la confirmació arqueològica no fou aconseguida fins després del 1960, amb les excavacions d’un nucli urbà romà del Baix Imperi al subsol de la ciutadella de Roses, amb nivells arqueològics que arriben fins a l’època grega El nom de la ciutat, el seu emblema la rosa dels rodis, que posaren al revers de les monedes que encunyaren i la tradició escrita grecollatina permeten d’atribuir-ne la fundació als rodis Però les navegacions i fundacions ròdies de l’extrem occident mediterrani, abans de l’…

Consta d’elements d’edat i constitució dissemblant un massís hercinià, que ocupa el terç septentrional de la serralada unes serres alpines que, amb blocs hercinians englobats, ocupen la resta de la serralada i fragments discontinus de la Depressió Central Catalana, aixecats i adossats lateralment Es pot dividir en uns quants sectors En primer lloc, el massís hercinià, entre les conques del Ter i el Llobregat, que ha sofert l’erosió més intensa perquè fou el primer a formar-se la seva orientació, N-S vora el Ter, passa aviat a NE-SW, dominant a la serralada és el sector més poc mediterrani per…

La geografia Comprèn una bona part d’Aragó, del País Basc, de Catalunya i les terres castellanes de La Rioja, però la delimitació exacta és funció del criteri que hom empri La més coneguda és la que es basa en criteris litològics, que no coincideix amb la conca de l’Ebre, que inclou les capçaleres muntanyenques Més restringides són les concepcions tectòniques sector central o climatològiques, com l’emprada per Lautensach Encara és més evident la contradicció amb els arguments històrics, per als quals no existeix tal unitat La depressió com a tal existeix des del Terciari Durant el Primari i…

L’existència de la diòcesi consta d’una manera certa el 516, i el seu primer bisbe conegut és Asellus, que assistí al concili de Barcelona del 540 La seva demarcació es constituí després del 1150 amb un territori que comprenia pràcticament l’actual regió de Tortosa i s’estengué amb la conquesta valenciana per tota l’actual regió de Castelló de la Plana Es creu que corresponia en bona part a l’antic territori ibèric dels ilercavons La diòcesi fou molt retallada entre el 1957 i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb - Castelló de la Plana , de resultes de les directrius del concordat del…

Situació i presentació El municipi de la Guingueta d’Àneu, de 108,42 km 2 , es formà el 1971 amb la fusió dels termes d’Unarre i Escaló amb el de Jou La creació del nou municipi comportà el desplaçament del cap administratiu, que tradicionalment havia estat a Jou, al poble de la Guingueta d’Àneu per la seva situació a tocar de la carretera Les terres de la Guingueta d’Àneu limiten al N, per un punt, el del cim de Mont-roig, amb el departament francès de l’Arieja a l’E amb les terres de ponent de la Vall de Cardós, per Lladorre i Vall de Cardós al S amb Llavorsí i Rialb, i a l’W amb Espot,…

Aquesta serralada resta enquadrada per dues àrees deprimides la depressió de l’Ebre al Sud i la d’Aquitània al Nord la seva llargada és d’uns 425 km i la seva amplada arriba als 150 km al N de Lleida, encara que en general no passa dels 100 km Des del punt de vista geològic, la serralada pirinenca continua cap a la part meridional del Llenguadoc i la baixa Provença, a l’E, on hom observa una interferència dels plecs pirinencs i els de les parts externes dels Alps, i cap al País Basc i àrees de Cantàbria i N de Castella, a l’W En direcció W-NW ocupa la plataforma Cantàbrica i el N…

Situació i presentació L’actual municipi de Vall de Cardós, de 56,20 km 2 , es creà el 1972 a partir de la unió dels termes de Ribera de Cardós i d’Estaon El terme limita al N i al NE amb Lladorre, a l’E amb Esterri de Cardós, al SE amb Alins, al S amb Tírvia, al SW amb Llavorsí i a l’W i al N amb la Guingueta d’Àneu El terme comprèn el sector més baix de la Vall de Cardós, a banda i banda de la Noguera de Cardós, des del pui de Sant Martí fins al forat de Cardós, congost que marca la fi de la Vall de Cardós i que s’endinsa en el veí terme de Tírvia, i el sector de ponent de la Vall de Cardós…