Resultats de la cerca

Situada a la punta N del territori, amb l’església parroquial romànica de Sant Esteve de Vila-ramó El lloc i l’església apareixen documentats el 1120 L’edifici primitiu sofrí una profunda remodelació al segle XVIII Actualment encara conserva el culte

És un edifici en forma de temple sense pòrtic i es mantingué en bon estat de conservació fins el 1870, que en fou destruïda la part superior Té planta quadrada, d’uns 10 m de costat, cobert amb volta La part de dalt era una cella amb cobert de doble vessant Al cantó oest hi havia un relleu que representava una figura femenina nua, entre dos lleons El nom actual sembla una falsa grafia d' Elbreny , derivació probable d’Elderind, propietari dels terrenys al segle X Entre el 1984 i el 1985 hom hi ha realitzat intervencions arqueològiques L’aixecament planimètric ha demostrat que el monument no…

El castell conserva diversos elements del palau dels Cardona, d’època medieval, com l’anomenat pati ducal i una gran sala d’arcs apuntats Però des de la segona meitat del segle XVI aquesta família ja no visqué al castell tenia d’abans una gran casa a la vila, a la Fira, i grans palaus a Arbeca i a Barcelona El castell restà com a collegiata amb l’abat i alguns canonges des de la secularització del monestir fins al segle XVIII El conjunt de les construccions era voltat per un mur un portal era encarat al poble i una poterna a la banda oposada, més moderna, fa pensar en un portell En les…

Situació i presentació Té forma allargada, per l’apèndix de Santa Creu de Palou i l’antiga quadra de Matadars, i limita amb 11 municipis al N amb Talamanca Bages i Monistrol de Calders Moianès, a l’E amb Granera també del Moianès i Sant Llorenç Savall Vallès Occidental, al S amb els municipis també vallesans de Matadepera, Terrassa, Vacarisses i Rellinars i a l’W amb els termes bagencs de Sant Vicenç de Castellet, Manresa i el Pont de Vilomara i Rocafort El terme és format per un seguit de carenes i fondalades per on s’escorren diversos torrents, que es concentren en tres rieres tributàries…

La geografia física Cap de comarca, Manresa El centre de la comarca és una gran conca d’erosió, el pla de Bages, excavada en les argiles i les margues rogenques anomenades tapars i en els gresos de la banda oriental de la Depressió Central Catalana Una altra forma d’erosió, bastant més reduïda, és la conca de Sant Vicenç de Castellet, afaiçonada en les margues i els gresos de l’Eocè En contrast amb aquestes conques, a una altitud mitjana de 150-300 m, hi ha una perifèria de terres elevades l’alt Bages, a més de 500 m, heterogènies però força contínues A la part sud-oriental, separa el Bages…

El monestir El conjunt de les construccions és força irregular, a causa del terreny accidentat i de les diferents èpoques d’edificació artísticament, la part més important és el sector de la basílica i del monestir Resten dues ales del claustre gòtic construït el 1476 per Jaume Alfons i Pere Basset a instàncies de Giuliano della Rovere, aleshores abat comendatari de Montserrat i més tard papa amb el nom de Juli II La façana principal del monestir, construïda després del 1939 per Francesc Folguera, amb relleus de Joan Rebull, dona pas a l’atri de la basílica, format pel claustre de l’abat…

La geografia física El relleu i la geologia Hom ha parlat sovint del caràcter insular de Xile Efectivament, el país és envoltat per la mar, la muntanya i el desert es pot parlar, doncs, d’una illa o, millor dit, amb els seus 4000 km de llargada, d’una espècie de subcontinent reduït a la seva façana marítima i gairebé desproveït de zona interior, ja que l’amplada mitjana és de 200 km Hom distingeix a Xile tres unitats de relleu d’una gran importància a l’E la serralada dels Andes, a l’W la serralada de la Costa, i enmig d’ambdues, la Depressió Longitudinal Durant l’era terciària es produïren…

Situació i presentació Limita al N amb els termes de Sant Joan de Vilatorrada i Sant Fruitós de Bages, a l’E amb el Pont de Vilomara i Rocafort i Mura, al S amb Sant Vicenç de Castellet, Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola, i a l’W amb Rajadell i Fonollosa El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l’any 889, i les modificacions que en el concili de Port 890 hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori El topònim, però, sembla…