Resultats de la cerca

Corresponen a un piedmont format pels alluvions dels rius pirinencs que es destaca a llevant amb un marcat escarpament a causa de l’erosió diferencial de les terrasses riberenques del Segre, més baixes, i de l’ample fondal estès entre Vilanova de Segrià i Alcarràs, cobert pels conreus A ponent, la terra treballada s’enlaira des de la clamor Amargant suavitzant encara més els replans imprecisos d’aquest vessant Només resten els erms als cims planers i als escarpaments on no arriba el regadiu al nord, els de la serra del Coscollar, dominats pel cim de Sardera 336 m alt, de front…

Neix al circ de la Culassa, a més de 2 000 m alt, al vessant septentrional del pic del Segre 2 844 m, al N del Puigmal, al municipi de Sallagosa Alta Cerdanya, dins l’antic terme de Llo Té una llargària de 265 km i desemboca a l’Ebre a Mequinensa Baix Cinca, on rendeix uns 200 m 3 /s de mitjana Els afluents principals són els de la seva dreta el riu d’Angostrina, el riu de Querol, la Valira, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Cinca Deixa la zona axial dels Pirineus per abocar-se a la depressió de la Cerdanya, on passa per Sallagosa i al…

La seva conca és de 2036 km 2 Neix al port de Viella, a més de 2400 m d’altitud, i travessa, successivament, amb un traçat de N a S, i epigenèticament, el granit i el Paleozoic de la zona axial, amb una vall glacial que acabava a Vilaller Després la Serralada Interior —serra de Sant Gervàs—, els potents estrats calcaris de la qual travessa en l’engorjat d’Escales Tot seguit l’ampli sinclinal interior excavat en les margues cretàcies i eocèniques que formen la Terreta o Noguerola després la Serralada Exterior —el Montsec, el Montclús, la serra de Sant Miquel—, travessada també…

S'ubica el santuari de la Mare de Déu de Carrassumada

Neix a 762 m alt, a la font de Rauric, dins el municipi de Llorac Conca de Barberà, a l’extrem sud-oriental dels altiplans de la Segarra Travessa el sector meridional de la Segarra estricta a Vallfogona de Riucorb i penetra a l’Urgell per Guimerà i, sense deixar la direcció E-W, que duu des de Llorac, on forma un ampli solc rectilini revestit d’alluvions i enfonsat de 60 a 80 m, continua per Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, el Vilet, Sant Martí de Maldà i Maldà fins a Belianes, on canvia de direcció i continua vers el nord, a l’àrida plana urgellenca, i es perd entre les vinyes, els…

Despoblat al segle XVII, fou repoblat al segle XIX amb l’establiment dels regadius del canal d’Aragó i Catalunya

La necessitat de regar la Catalunya àrida de ponent, que en anyades bones gairebé abastava de blat la Catalunya humida, era sentida de segles, i en temps de Carles I hom ja parlava d’obrir-hi un canal L’expansió dels regatges al s XVIII semblava que n'indicava el moment propici, però els perceptors de delmes, els ramaders i els bladers segarrencs, que no se'n podrien beneficiar, aconseguiren paralitzar la construcció del canal fins el 1853, que una empresa barcelonina, Girona, Clavé i Companyia, aconseguí una concessió per 99 anys a partir de l’acabament dels treballs i fundà la Societat…

Fou inaugurat el 1929 i utilitzat durant la guerra de 1936-39 Un cop acabada la contesa, fou camp militar fins que el ministeri de defensa el destinà a installació civil Propietat de la Generalitat, disposa d’una pista de terra, 12/30, de 1400 × 20 m, i dos hangars Hi opera el Reial Aeri Club de Lleida i, bàsicament, hi opera aviació esportiva i lleugera

Té el seu origen a la sortida del pantà de l’Arròs, i discorre en direcció N-SE pel sector oriental del municipi A prop de l’indret de lo Toll de Montagut, rep per l’esquerra les aigües de la séquia dels Reguers Al seu pas sota la N-II, a uns 500 m del Segre, convergeix amb la séquia Major, punt on comencen la séquia de la Noguera i el torrent d’Alcarràs

El poble era centrat pel castell de Gimenells , les restes del qual s’aixequen a 262 m d’altitud, al nord del terme Pertanyia al capítol de Lleida El 1595 era una senyoria dels Desvalls de Lleida Es despoblà, probablement durant la guerra de Successió, però després del 1939 fou repoblat per l’Institut Nacional de Colonització amb la construcció d’un nou nucli, 3 km al sud de l’antic castell, aprofitant els nous regatges del canal de Vallmanya, derivat del d’Aragó i Catalunya L’església esdevingué parroquial el 1958