Resultats de la cerca

Visqué a Suïssa des dels cinc anys i es graduà a l’École de Beaux-Arts de Ginebra el 1923 Retornà a Itàlia, on exercí fins el 1939 Fou membre fundador dels CIAM i estigué vinculat a nombrosos grups de l’avantguarda europea Entre les seves realitzacions destaquen l’església construïda a Lourtier, Suïssa 1932, la residència Morand-Pasteur a Saillon 1939 i la fàbrica Lesieur a Dunkerque 1984, amb Emmanuel Cattani Escriví més de 50 llibres de teoria arquitectònica i urbanística, entre els quals sobresurt Gli elementi dell’architettura funzionale 1932

Professional des del 1985 i dues vegades consecutives campió del món 1991 i 1992, ja havia estat tercer classificat el 1990 En el Tour de França fou tercer els anys 1990 i 1992, i segon a l’edició del 1991 Ha guanyat diverses curses per etapes la volta a Romania, la volta a Trentino 1990, etc i proves classificatòries com la Milà-San Remo 1990, o la Clàssica de Sant Sebastià 1991, com també nombroses etapes del Giro d’Itàlia guanyador el 1990 i del Tour de França

Després d’una primera etapa d’un neoclassicisme academicista, seguí els corrents vienesos tot creant diversos edificis monumentals a Roma, en el període 1920-25 A partir de l’Albergo Ambasciatori tornà al classicisme anomenat aleshores romà antic Es convertí en l’arquitecte oficial i el màxim representant —sota Mussolini— de l’arquitectura feixista El 1931 dirigí la construcció de la Ciutat Universitària de Roma, concebuda en un to monumentalista en projectar els propileus i el rectorat El 1937 construí el pavelló italià de l’Exposició Internacional de París

Fou secretari del papa Lleó X i nomenat cardenal per Pau III el 1539 Llatinista ciceronià, historiador de Venècia — Rerum venetarum historiarum libri XII 1552— i poeta petrarquista i neoplatònic — Gli Asolani 1505, Rime 1530—, es destacà com a filòleg amb Prose della volgar lingua 1525, on defensà el florentí com a llengua literària, fonamentant-se no pas en la llengua parlada, molt dividida aleshores, sinó en les obres d’autors com Petrarca i Boccaccio, per tal d’assolir en l’italià la perfecció lingüística del llatí de Ciceró i de Virgili

Es llicencià en lletres clàssiques a la Universitat de Pisa 1957, on estudià filologia comparativa amb TBolelli És catedràtic d’italià a Reading, Anglaterra, del 1975 ençà S'identifica especialment amb l’estructuralisme europeu, en la tradició que va de Saussure a AMartinet És autor de La linguistica strutturale 1966, The Italian Language Today amb ALLepschy, 1977, Saggi di linguistica italiana 1978, Intorno a Saussure 1979, Nuovi saggi di linguistica italiana 1989, Sulla linguistica moderna 1989 i La linguistica del Novecento 1992 També edità A History of Linguistics 1994-98

Protegit pels papes Lleó X i Climent XII, s’erigí en àrbitre de totes les qüestions literàries En la seva Arte Poetica 1529-62 establí amb models aristotèlics una rígida normativa per als gèneres literaris i aplicà aquests principis a tota la seva obra, com a la tragèdia Sofonisba 1524, les Rime volgari 1529, el poema èpic L’Italia liberata da’ Gotti 1527-47 i la comèdia I simillimi 1548 En qüestions lingüístiques, sostingué, contra PBembo, la creació d’una llengua italiana formada per la fusió dels diversos dialectes

Deixeble de Thorvaldsen i influït més tard per l’escola de Lorenzo Bartolini Fou, a Roma, mestre de Manuel Vilar, que treballà molt temps amb ell com a escultor de marbre Sabé conjuminar, amb refinament i sensibilitat, la bellesa acadèmica i la del model natural Això contribuí sens dubte a l’èxit enorme que assolí a Europa i Amèrica és seu el monument a Bolívar de Caracas, i a Mèxic es conserven un Faune i una Psiquis desmaiada A Itàlia i altres països europeus són nombrosos els seus monuments i les seves escultures

És, amb GVerga, el principal autor del verisme teatral italià Publicà i estrenà peces en vers, com Una partita a scacchi 1872, i en prosa, com Tristi amori 1887, Come le foglie 1900 i Il più forte 1904 —aquestes tres traduïdes al català per Narcís Oller i publicades per L’Avenç — Fou coautor, amb Luigi Illica, dels llibrets de les òperes de Puccini La Bohème 1896, Tosca 1900 i Madama Butterfly 1905 Dirigí la revista La Lettura i deixà també narracions com el recull Novelle e paesi valdostani 1896

Estudià filosofia a Roma i a Alemanya En tornar a Itàlia collaborà estretament amb Giovanni Papini, amb qui fundà i dirigí L’Anima  1911 A partir del 1914 collaborà al Corriere della sera Milità en el partit nacional liberal i s’oposà a Giovanni Giolitti Preconitzà l’entrada d’Itàlia a la Primera Guerra Mundial En el Pacte de Roma 1918 defensà la causa dels eslaus contra la monarquia austrohongaresa Diputat 1919-24, sotssecretari de finances 1920 i ministre de colònies 1922 Després de l’assassinat de Giacomo Matteotti 1924 fou un dels principals protagonistes de la…

Guanyà el premi de l’estat italià amb la seva òpera La Mandragola 1925 A partir del 1939 residí a Los Angeles EUA Del seu catàleg d’obres, molt extens, sobresurten els concerts per a una i dues guitarres, d’escriptura neoclàssica, i la música per a obres de Shakespeare