Resultats de la cerca

Fill de Rafael Casanova i Comes Combaté com a alferes a les ordres de Manuel Desvalls, que defensava Cardona contra les tropes de Felip V Després de la capitulació de Barcelona pel setembre del 1714, passà a la casa pairal dels Bosc, a Sant Boi de Llobregat, on amagà el seu pare Cursà els estudis de dret a la nova Universitat de Cervera

Situació i presentació El terme de Pujalt, de 31,43 km 2 d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia…

Durant el seu govern, el bandolerisme assolí un moment crític amb les infiltracions d’hugonots i la revolta de Joan Cadell 1592 Actuà de forma autoritària prescindint sovint de les constitucions Per pressió de la duquessa de Cardona, Joana d’Aragó, fou nomenat virrei de Sicília 1598-1601 En morir, li succeí en aquest càrrec el seu fill Jorge de Cárdenas y Manrique mort el 1644

Corregnà amb el seu germà Folc I fins a la mort d’aquest el 1040 Elegit bisbe d’Urgell 1036, consagrà les esglésies d’Urgell i de Cardona 1036 i assistí a la consagració de l’església de Girona 1039 Estigué molt relacionat amb el bisbe de Vic, Oliba Morí peregrinant cap a Terra Santa Fou venerat com a sant a la Seu d’Urgell

Fill de Joan de Coloma i de Cardona, estudià a la Universitat de València i fou canonge magistral de Sevilla Essent bisbe de Barcelona establí el primer convent de caputxines, féu construir el nou sepulcre de sant Oleguer i féu pintar el retrat dels bisbes barcelonins per ornar el palau episcopal Conreà la poesia llatina Ocupà posteriorment la seu de Cartagena, i morí sense béns

Fill del vescomte Guadall II Succeí en el vescomtat el seu germà Ermemir II, mort sense successió Es casà amb Eugúncia de Lluçà, que li sobrevisqué fins el 1062 Féu acabar el monestir de Sant Pere de Casserres, iniciat per Ermetruit, la seva sogra Els seus fills Bermon I, Eribau I i Folc I el succeïren consecutivament en el vescomtat d’Osona, dit després de Cardona

El nom deriva de l’antic castell d’Ocelló Occilione , propietat dels bisbes de Vic 1024-1307 i després de la casa de Cardona Estigué sempre unit al terme del castell de Montbui, que acabà absorbint-lo L’església de Santa Anna era sufragània de la parròquia de Santa Margarida de Montbui Formà una quadra unida també a Santa Margarida de Montbui vers el 1840

El seu fill i successor fou Antoni de Coloma i de Melo El net d’aquest i quart comte es casà 1634 amb Isabel Pujades de Borja, segona comtessa d’Anna i baronessa de Finestrat morta el 1666 A llur net i sisè comte li fou annexada 1717 la grandesa d’Espanya pel rei arxiduc El títol passà als Arias-Dávila, comtes de Puñonrostro, i després als Osorio, comtes de Cervelló, i als Falcó, ducs de Fernán-Núñez La baronia d’Elda havia estat adquirida vers l’any 1495 per Joan de Coloma i Fernández de Heredia, juntament amb les baronies de les Salines i Petrer

Sorgí com a radicalització del catalanisme d’Estat Català Amb una organització paramilitar, tingué un paper destacat en els fets d’octubre del 1934 Pel juny del 1936 decidí de fusionar-se amb el Partit Nacionalista Català i part de les Joventuts d’Esquerra Republicana per reconstituir Estat Català Tingué com a òrgan el setmanari Nosaltres Sols del març del 1931 a l’octubre del 1934, dirigit per Joan Garau Guart

Es formà del fraccionament de l’antic castell de Fàbregues, i donà nom a l’església de Santa Maria de Fornils, desapareguda, i a Sant Pau de Fornils  o de la Coma, sense culte Pertangué sempre als Cardona, als Pallars i als Cruïlles És esmentat entre el 1180 i el 1395 el seu terme es fusionà amb el de Rupit, i deixà d’ésser esmentat des del segle XV