Resultats de la cerca
Es mostren 2844 resultats
puntal dels Escambrons
Cim
Cim dels municipis d’Almatret (Segrià) i Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre).
Vingalis
Caseria
Caseria del municipi de Flix (Ribera d’Ebre), a la dreta de l’Ebre.
forca

Forques de fusta (esquerra) i de ferro (dreta)
© Fototeca.cat
Agronomia
Pal amb dues o més puntes o branques en un cap que serveix per a regirar, apilotar, etc, palla, fems, etc, agafar garbes i carregar-les, etc.
Als Països Catalans, hom especialitzà la fusta de lledoner en la confecció de forques i de forcats a tota la conca de l’Ebre Els lledoners s’anaren concentrant a l’Albera i al Montsec, i la producció de forques després de posades en remull les branques ramificades, anomenades també forcats o forcalls , al Vallespir i al Rosselló de Perpinyà a Ceret, passant per Sureda i a la Noguera Alentorn, únic nucli forcaire subsistent
ànec blanc
Ànec blanc
© Fototeca.cat
Ornitologia
Avicultura
Ànec de superfície, gros, que per la seva forma recorda les oques.
El plomatge és predominantment blanc, amb el mirall verd El cap i el coll també són verds El mascle té el bec vermell amb una excrescència al damunt Nia a diversos punts d’Europa, des d’Escandinàvia a la mar Negra, i als litorals catalans és rar, encara que s’ha comprovat que algunes parelles nien al delta de l’Ebre Només baixa quan l’hivern és molt rigorós al nord d’Europa
barranc d’en Fabra
Jaciment arqueològic
Assentament neolític a l’aire lliure del terme municipal d’Amposta (Montsià).
El jaciment és situat al promontori de la Carroba, a la dreta de l’Ebre i prop del delta Els treballs d’excavació i la fotografia aèria han revelat l’existència d’un mur de tanca de pedra i, a l’interior del recinte delimitat per aquest, nou cabanes ellipsoidals d’uns 6 m × 4 m, amb llars de foc situades a l’exterior És datat de la primera meitat del cinquè millenni aC
cora
Història
Circumscripció administrativa d’Al-Andalus sota la dependència d’un governador o valí creada per l’administració islàmica com a continuadora de la província o ducat visigòtic, la qual perdurà fins a l’enderrocament del califat de Còrdova al començament del segle XI.
De les vint-i-quatre en què fou dividit el territori peninsular, quatre incloïen territori dels Països Catalans la gran cora de Tudmir , que incloïa la conca del Segura i que tenia la capital, inicialment, a Oriola i, des del 825, a Múrcia, la cora de Xàtiva , la cora de València , que arribava pel nord fins prop de l’Ebre, i la cora de Saragossa , que incloïa la part de Catalunya sota domini musulmà
Gneu Corneli Escipió Calb
Història
Política
Cònsol el 222 aC.
Després d’haver pres part en les guerres d’expansió romana al nord d’Itàlia, fou enviat, amb el seu germà Publi , com a dirigent de l’exèrcit romà que havia de contraatacar les forces d’Anníbal a Hispània El 218 desembarcà a Empúries i ràpidament conquerí Tarragona, on se li uní Publi Tots dos junts dirigiren l’ofensiva romana cap al sud, passat l’Ebre, i després de diverses victòries fou derrotat i mort
corregiment de Lleida
Història
Demarcació administrativa de Catalunya creada pel decret de Nova Planta, el 1716.
Comprenia les antigues vegueries de Lleida, Balaguer i Tàrrega, amb un alcalde major en cadascuna d’aquestes poblacions Confrontava al nord amb el Montsec, al sud amb l’Ebre, a ponent amb Aragó i a llevant amb el corregiment de Cervera El primer corregidor fou el marquès Balthasar Joseph Dubus, mariscal de camp i capità de les guàrdies valones, i el primer alcalde major, Marià Biosca i d’Anglarill, catedràtic de decretals de la Universitat de Cervera 1721
beribrace
Prehistòria
Individu d’un poble ramader que, segons l’Ora Marítima d’Aviè —única font que l’esmenta—, s’havia establert, vers els segles VI-V aC, a les contrades muntanyenques del nord-oest del País Valencià, al límit amb les de Castella i Aragó.
Hom sosté que els beribraces eren celtes que arribaren a la península Ibèrica als voltants del segle X aC camp d’urnes i que s’establiren de bell antuvi a l’Ebre, des d’on foren desplaçats cap al sud per la pressió d’altres pobles indoeuropeus celta Hom els vol trobar parentiu amb els bèbrices del nord del Pirineu, els bibroci de Bretanya i els bibraige irlandesos L’arqueologia, però, no ha comprovat fins ara llur existència
Almatret

Façana de l’església parroquial de Sant Miquel d’Almatret
© Fototeca.cat
Municipi
Municipi del Segrià.
Situació i presentació Es troba a l’extrem SW del Segrià, al sector morfològicament pròxim a les Garrigues Limita amb els termes de Mequinensa Baix Cinca a l’W, Faió Terra Alta i Riba-roja d’Ebre Ribera d’Ebre al S i E, respectivament, i amb els segrianencs de Maials NE i Seròs N S'estén en part a l’esquerra de l’Ebre, a l’indret on hi ha el pantà de Riba-roja, que forma un sector del seu límit occidental, on s’alcen les elevacions de la serra de Campells, continuació vers el S de les del veí terme de Mequinensa Els Tossals d’Almatret, al límit amb l’Aiguabarreig, són catalogats…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 54
- 55
- 56
- 57
- 58
- 59
- 60
- 61
- 62
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina