Resultats de la cerca

Dels seus néts, Landulfo Caracciolo , comte de Montemarano, continuà la família, i el seu germà petit, Giovanni Caracciolo , fou estirp de la família Carafa Els Caracciolo es dividiren en dues grans línies, els Caracciolo Rosso i els Caracciolo Pisquizi , de la primera de les quals deriva la branca dels Caracciolo d’Avellino 1589, ducs d’Atripalda 1572, grans d’Espanya, prínceps del Sacre Imperi i grans cancellers hereditaris del regne de Nàpols, i la branca dels Caracciolo di Torchiarolo 1726,…

A Barcelona, l’orde fou autoritzat 1632, i s’installà 1636 al pla d’en Llull, on obrí església pública malgrat l’oposició de la parròquia de Santa Maria del Mar En produir-se la revolta del 1640, l’orde es refugià a Madrid retornà amb la victòria castellana del 1652 i aprofità l’entrada a Barcelona de Joan d’Àustria per obrir al públic el seu convent 1653 En construir-se la Ciutadella passà 1720 al convent de Sant Sebastià Desaparegué el 1835 i el convent fou adquirit per la Junta de Comerç

Lluità al servei de Felip IV de Castella Participà en el setge de Salses 1639-40, i en 1640-41 formà part de les forces filipistes manades pel marquès de Los Vélez, del qual era lloctinent, i dirigí el fracassat assalt de Montjuïc, a Barcelona 26 de gener de 1641 El seu fill Carlo Maria Caracciolo , duc de San Giorgio, cavaller de Calatrava 1627, que formava part d’aquestes forces, morí en la batalla Posteriorment Carlo lluità a Portugal 1644

Fou ambaixador de Nàpols a Torí 1754-64, a Londres 1764-71, on conegué Alfieri, i a París 1771-81, on estigué en contacte amb els enciclopedistes, especialment amb D’Alembert El 1781 esdevingué virrei de Sicília i imposà diverses mesures illustrades Fou nomenat primer ministre 1786-89 per Ferran IV Escriví Reflessioni sull’economia e l’estrazione de frumenti della Sicilia 1785

Esdevingué amant de la reina Joana II, que el nomenà gran senescal Imposà la seva autoritat en el reialme sobre la del gran conestable Muzio Attendolo Sforza El 1420 aconsellà la reina d’apellar a Alfons IV de Catalunya-Aragó, però, d’acord amb Sforza, lluità contra les forces del rei i fou capturat a Castelcapuano 1423 Patrocinà la substitució d’Alfons IV per Lluís III, duc d’Anjou, a qui mantingué relegat en el ducat de Calàbria Instà de nou el retorn del rei i procurà la treva d’aquest amb Nàpols 1430 Fou assassinat en una conjuració amb la conformitat de la reina

Després d’un període caravaggesc, tant pel tractament de la llum i l’ombra com per la interpretació realista dels temes L’alliberament de sant Pere , abans del 1610, Monte della Misericordia, Nàpols, vers el 1620 aconseguí un estil més lliure, mercès a la influència de l’escola bolonyesa dels Carracci Adeu de Crist a la seva Mare, ~1620, Santa Maria del Popolo agli Incurabili

El seu besnet i quart marquès, Nicola Caracciolo, obtingué l’annexió perpètua de la dita grandesa el 1702 i es casà amb Laura de Castellví, filla del marquès de Villatorcas

Deixeble de Caracciolo, fou un dels principals representants de l’escola realista napolitana És autor de Lucrècia, Sant Bru Museo e Gallerie Nazionali Capodimonte, Nàpols, Degollament del Baptista, Bacanal Museo del Prado, Madrid, que mostren la seva filiació al caravaggisme i un influx llunyà dels pintors de l’escola bolonyesa

Fill i successor de Roberto Orsini Molt addicte a Alfons el Magnànim, aquest li concedí el principat de Salern 1438, el feu mestre justicier del regne de Nàpols i el casà —ja vidu d’Isabella Caracciolo— el 1438 amb Elionor d’Urgell , filla del comte Jaume II el Dissortat , dotada pel rei amb el ducat d’Anolfi

Centre industrial refineria de sofre, destilleries d’alcohol L’antiga Abellinum dels irpins, colònia romana abans situada a uns 3 km de la localitat actual, fou disputada per longobards i bizantins ss IX i X Passà per diverses senyories feudals entre les quals cal esmentar la dels comtes de Conversano, de Catanzaro i de l’Aquila Passà després als Baus i als Filangieri 1381 a 1418 Malgrat la concessió del comtat d'Avellino, la senyoria efectiva passà als Caracciolo, que foren prínceps d’Avellino des del 1589 fins al 1844 Fou el fogar de la revolució liberal napolitana del 1820