Resultats de la cerca

Vida Fou deixeble de N Fago al Conservatorio della Pietà dei Turchini a Nàpols En acabar els estudis, el 1713 fou nomenat organista supernumerari a la capella del virrei Al cap de poc feu de mestre de capella de Santa Maria della Solitaria En morir F Mancini, el 1737, Leo fou promogut a vicemestre de la capella reial El 1739 succeí a F Feo com a primero maestro al Conservatori de S Onofrio Idèntic càrrec ocupà el 1741 al Conservatorio della Pietà dei Turchini, tot assumint les obligacions del seu propi mestre Fago Destacà especialment en la composició d’obres escèniques, opere serie , opéras-…

Estudià a París amb Adolphe Adam D’antuvi compongué operetes, però l’èxit del ballet La source 1866 —que compongué a mitges amb Léo Minkus— l’inclinà vers aquest gènere Han restat cèlebres els seus ballets Coppélia 1870 i Sylvia 1876, com també l’òpera Lakmé 1883, d’ambient exòtic

Diputat pel Parti Social Chrétien 1961-89, fou ministre de les Relacions Comunitàries 1968-71 i d’Agricultura 1972-73, i vice-primer ministre i ministre del Pressupost 1973-74 Com a primer ministre 1974-78, impulsà la descentralització de l’estat i la projecció europeista, aspecte en el qual destacà l’elaboració de l’informe conegut amb el seu nom 1975, que tingué una gran influència en la configuració de l’actual Unió Europea Diputat al Parlament Europeu des del 1979 fins al 1999, presidí el Partit Popular Europeu democratacristià en 1979-86 i el seu grup parlamentari en 1992-94 Fou també…

Estudià a la Universitat Lliure de Brusselles on es graduà el 1948 Amplia estudis a la Universitat de Yale amb Rudolf Carnap i Gustav Hempel 1950-51 i posteriorment a Ginebra amb Jean Piaget 1955 Fou professor de lògica i filosofia de la ciència a les universitats de Gant i Vrije de Brusselles 1955-1979 amb algunes interrupcions La seva obra és un intent d’unificar les ciències humanes i les ciències de la natura Publicà, entre d’altres, Logique, langage et théorie de l’information 1957, Atheïstische spiritualiteit 1998 i Oorsprong ‘Origen’, 2000 El 1985 rebé el premi Solvay a les ciències…

Estudià cant amb G Marchesi del 1959 al 1968, i el 1967 guanyà el Concurs A Belli del Teatre Líric de Spoleto, on debutà amb El barber de Sevilla en el paper de Fígaro Ingressà al cor del Teatro alla Scala de Milà i el 1975 debutà a Pàdua amb la mateixa òpera de G Rossini El 1977 tornà a ser Fígaro, aquesta vegada al Teatro alla Scala de Milà, i l’èxit de la seva actuació li valgué un contracte amb la companyia del teatre El 1978 cantà Luisa Miller al Covent Garden substituint el principal baríton, que estava malalt A partir d’aleshores inicià la seva carrera internacional, que l’ha dut a…

Estudià musicologia a les universitats de Heidelberg, Munic -amb A Sandberger- i Leipzig, centre aquest darrer on fou alumne de Th Kroyer i es doctorà el 1927 amb una dissertació sobre la música antiga per a orgue També estudià història de la música i de la literatura, filosofia i economia Fou professor al seminari de musicologia de la Universitat de Königsberg, on obtingué un postdoctorat el 1929, i també impartí classes a les universitats de Bonn 1932-38, Yale 1938-58 i Basilea 1958-64 Fundà 1947 i edità 1947-58 The Yale Studies in the History of Music i la sèrie de partitures Yale…

Féu, des del 1897, nombroses expedicions etnològiques a Àfrica A Frankfurt fou professor d’antropologia 1932 i director del museu etnogràfic 1934 Escriví Atlantis Volksmärchen und Volksdichtungen Afrikas ‘Atlàntida contes i poemes populars d’Àfrica’, 1922, Atlas Afrikanus 1922-31, Vom Völkerstudium zur Philosophie ‘De l’estudi dels pobles a la filosofia’, 1925 i Kulturgeschichte Afrikas ‘Història cultural d’Àfrica’, 1933

A Londres conegué Marx i Engels, i fou membre del consell general de la Primera Internacional Participà en la Comuna de París i preparà una legislació social que no pogué ésser aplicada Tornà a Hongria el 1878 i fou l’inspirador dels primers congressos obrers Fou empresonat l’any 1882 Morí exiliat

Esdevingué cèlebre a Viena amb operetes com Die Dollarprinzessin 1907 i Madame Pompadour 1923, en les quals combinà ritmes àgils amb valsos vienesos

Fou cap del departament de física de la Sony 1956-60 i després passà al Centre de Recerques de l’IBM El 1973 li fou concedit el premi Nobel de física, juntament amb el nord-americà Ivar Giaever, per llurs treballs sobre l' efecte túnel , en el qual es basa l’anomenat díode túnel o díode Esaki