Resultats de la cerca

Doctorat en física matemàtica per la Universidad Nacional de La Plata 1952 fou inicialment professor de física teòrica en aquesta universitat 1956-59 i a la de Buenos Aires 1959-66 Derivà després cap a l’epistemologia de la ciència a partir dels problemes d’interpretació de la mecànica quàntica i fou professor de filosofia a la mateixa universitat 1957-63 El 1966 fou nomenat professor de filosofia a la Universitat McGill de Mont-real Quebec, on es jubilà l’any 2009 Exponent d’un racionalisme crític arrelat en l’empirisme, la filosofia analítica i el positivisme lògic, la seva obra és una…

Fill d’un antic ministre republicà, es graduà en filosofia i en història 1951 i en dret 1957 a la Universitat de Lisboa, on s’inicià en l’activisme polític contra la dictadura salazarista Establí un despatx d’advocats des d’on defensà polítics de l’oposició condemnats pel règim Proper en un principi al Partido Comunista, del qual fou tanmateix apartat, el 1956 fundà la Resistência Republicana e Socialista, integrada posteriorment en la plataforma d’oposició d’esquerres no comunista Acção Socialista Portuguesa 1963, que encapçalà Feu costat a candidatures d’oposició, entre d’altres, la del…

Descendent d’una família noble de l’Alguer, emprengué la carrera militar, però, aconsellat a París per G Meyerbeer, començà a estudiar cant amb Ponchard, G Bordogni i Michelot El 1838 debutà en Robert le diable , de Meyerbeer, a l’Òpera de la capital francesa El 1839 substituí GB Rubini al Théâtre Italien, i interpretà Lucrezia Borgia al Her Majesty’s Theatre de Londres, al costat de Giulia Grisi, amb la qual es casà el 1844 Cantà als teatres europeus més importants i conclogué la seva carrera el 1873 després d’una gira amb A Patti, amb qui havia triomfat durant moltes temporades amb el Faust…

Llicenciat en ciències historicofilosòfiques per la Universitat de Coïmbra, on exercí la docència, fou també director general de la Secretaria d’Estat de la Comunicació Social i membre assessor de la Fundació Calouste Gulbenkian A partir del 1946 edità la revista Vértice , portaveu del moviment neorealista Inscrit en aquesta tendència, sobresortí en la narrativa breu, i ja en el seu primer recull, Nevoeiro 1944, subratlla els condicionats de les circumstàncies geogràfiques i socials dels personatges En el mateix gènere, és autor de Serranos 1948, Quatro reis 1957, Corpo ausente 1961 i Viagem…

Ingressà al CE Sabadell 1945-48, amb el qual aconseguí l’ascens a primera divisió, i disputà 37 partits en la màxima categoria amb l’equip vallesà, on jugà com a extrem esquerre Passà al Valladolid 1948-49 i l’Espanyol 1949-50, on jugà 3 partits de Lliga a primera Posteriorment jugà al Mallorca 1950-52 i l’Europa 1952-54 en divisions inferiors

Als anys trenta fou crític de cinema, i a la dècada següent es dedicà sobretot a fer d’ajudant de direcció i d’escenògraf en una quarantena de films Debutà juntament amb Stefano Vanzino Steno , amb el qual en 1949-52 codirigí una sèrie de pellícules còmiques de gran èxit, especialment les protagonitzades per Totò  Al Diavolo la celebrità , 1949,  Guardi e ladri , 1951, Totò e i re di Roma , 1951, etc Posteriorment, continuà dirigint en solitari pellicules generalment del mateix gènere, i el 1958 rodà  I soliti ignoti , clàssic del cinema còmic conegut a l’Estat espanyol amb el nom de Rufufú…

Des de mitjan anys quaranta exercí el periodisme i fou activista de diversos moviments d’esquerra Entre altres iniciatives, fou un dels impulsors de la plataforma d’esquerres Frente Amplio 1971 A causa del cop d’estat militar del 1973, hagué d’exiliar-se, i residí successivament al Perú, Cuba 1976 i Espanya 1977 Des de la fi de la dictadura uruguaiana 1984 alternà la residència entre Montevideo i Madrid La seva obra, d’estil volgudament simple, plasma, amb enginy i visió crítica, la mediocritat i la frustració de la classe mitjana de Montevideo Cal destacar-ne els contes Montevideanos 1959,…

Cofundador del Partito Popolare Italiano 1919, exercí d’advocat durant el feixisme Es reincorporà a la política en la clandestinitat 1941 i esdevingué un dels fundadors de la Democrazia Cristiana i del diari Il Popolo Diputat, ministre de correus i telecomunicacions 1945-47, de l’interior 1947-53 i 1960-62 i primer ministre i ministre de l’interior 1954-55, s’oposà a un acord amb els comunistes En 1958-79 ocupà un escó al Parlament Europeu, cambra que presidí en 1969-71

Graduat per la Universitat de Roma 1970 i doctorat pel Massachusetts Institute of Technology 1976, del 1981 al 1991 fou professor a la Universitat de Florència Formà part del consell de directors executius del Banc Mundial 1984-90 i fou director general del Tresor d’Itàlia 1991-2001 Des d’aquest càrrec dirigí el comitè que elaborà la legislació financera i corporativa i la normativa per als mercats financers del país, i el 1993 fou nomenat president del comitè per a les privatitzacions d’Itàlia Els anys 2002-05 ocupà càrrecs directius a la Goldman Sachs International, i el desembre del 2005…

Graduat a la Univeristat Luigi Bocconi de Milà 1965, amplià estudis a la Universitat de Yale, i el 1969 inicià l’activitat docent universitària El 1985 s’incorporà com a catedràtic d’economia política a la Univeristat Luigi Bocconi de Milà, d’on ha estat rector 1989-94 i de la qual és president des del 1994, en successió de Giovanni Spadolini A la dècada dels anys vuitanta fou en nombroses ocasions assessor del Govern italià en temes financers i vicepresident de la Banca Commerciale Italiana Del 1995 al 1999 fou comissari per al mercat intern de la Comissió Europea sota la presidència de…