Resultats de la cerca
Es mostren 302 resultats
vara d’or
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les compostes, de 40 a 100 cm d’alçària, de fulles inferiors oblongues, dentades i curtament peciolades, i fulles superiors lanceolades, enteres i sèssils, de capítols grocs, petits i nombrosos, reunits en tirsos fullosos, i de fruits en aqueni, pelosos.
Es fa en boscs, matolls, prats i roquissars, a les terres no gaire àrides d’Europa Té virtuts diürètiques i astringents
bolsón
Geomorfologia
Cubeta endorreica característica de certes zones àrides (Nou Mèxic, Arizona, etc).
pollancre d’Elx
Pollancre d’Elx al desert d’Ejina, a la Mongòlia Interior
james j8246 (CC BY 2.0)
Botànica
Arbre caducifoli, de la família de les salicàcies, de fins a 12 m d’alçària, de fulles coriàcies, glabres, glauques, enteres o incises, les joves lanceolades i les velles dentades, ròmbiques o reniformes; de flors unisexuals, les femenines llargament pedicel·lades en aments laxos, i de fruits capsulars.
Propi de zones àrides d’Africa i Asia, a Europa només és naturalitzat al Camp d’Elx, sobre sòls salins i humits
contracció de la vegetació
Ecologia
Concentració de la biomassa vegetal allà on la disponibilitat d’aigua és més elevada.
És freqüent en zones àrides de relleu torrencial, on la disponibilitat d’aigua queda limitada a les torrenteres i els seus marges i només en un règim estacional molt rigorós
sàlvia
Botànica
Farmàcia
Mata de la família de les labiades, de 30 a 60 cm d’alçada, aromàtica, de fulles oblongues o lanceolades, oposades i peciolades, i de flors generalment d’un blau violat, grosses i de corol·la bilabiada, disposades en verticil·lastres.
Creix en brolles, en algunes zones àrides de l’Europa meridional Té molta fama com a planta medicinal, i és emprada contra les suors febrils, per a disminuir la glucèmia, com a regulador menstrual, etc
otoció
Mastologia
Mamífer carnívor del subordre dels fissípedes, de la família dels cànids, de 90 cm de llargada, 30 dels quals corresponen a la cua, i 40 cm d’alçada a la creu, que és de color bru groguenc, amb el musell i els extrems de les potes i la cua negres.
És de formes esveltes i té el musell punxegut i les orelles grosses És de costums nocturns i s’alimenta d’insectes, vegetals, petits mamífers i carronya Habita a les regions àrides de l’Àfrica oriental i meridional
solontxac
Geologia
Sòl salí de perfil poc diferenciat, d’estructura grumollosa i estable, amb una alta proporció de calci en el complex absorbent.
L’humus és de tipus mull o anmoor i el pH és lleugerament bàsic A la superfície apareixen eflorescències salines blanques en l’estació seca Els solontxacs són freqüents a les regions àrides, i la vegetació que s’hi fa és halòfila, especialment adaptada a la salinitat
botja pudent
Botànica
Mata de la família de les compostes, de fulles persistents, blanquinoses, dividides en brots arrodonits, tija una mica lignificada, de 10 a 30 cm d’alçada, molt ramificada, i petits capítols agrupats en panícula.
Viu en terres argiloses, àrides, riques en sals, especialment en nitrats, a les terres de clima sec de la regió mediterrània i als semideserts de l’Àsia central Planta molt olorosa pel seu contingut en eucaliptol i càmfora, ha estat emprada en medicina popular com a vermífug
pècari
Mastologia
Gènere de mamífers artiodàctils, de la família dels taiasuids, de repartició americana, considerats com a equivalents dels porcs de l’antic continent.
Una diferència important entre ambdues famílies és que els pècaris tenen les canines superiors sense corbar-se cap a dalt Comprèn dues espècies, Ttajasu i Tpecari , que habiten des del sud dels EUA fins a la Patagònia, bé que la primera és més típica de les zones àrides
otídids
Ornitologia
Família d’ocells de l’ordre dels gruïformes, de 35 a 135 cm, que tenen el bec curt i lleugerament rom a la punta, els tarsos alts i forts, els peus amb tres dits dirigits endavant, units en la base per una curta membrana i amb les ungles aplanades en l’extrem, i els manca la glàndula uropigial.
Presenten un lleuger dimorfisme sexual, són nidífugs, habiten en zones descobertes i àrides i s’alimenten de fulles, llavors, tubercles, insectes i petits vertebrats Es reparteixen en una vintena d’espècies, que pertanyen als gèneres Otis, Ardeotis, Lissotis, Houbara, Eupodotis i Choriotis Són propis d’Àfrica, Àsia, Europa i Austràlia