Resultats de la cerca
Es mostren 145 resultats
Berenguer de Vilaragut i Mercer
Història
Fill d’Antoni de Vilaragut i Visconti, baró d’Olocau.
Anà amb l’infant Martí a Sicília 1392, i després fou conseller i camarlenc seu Fou testimoni de la confirmació de la pau amb Gènova 1403 La reina Maria li permeté de residir a Alaquàs si no feia bandositats 1404 En morir Berenguer de Vilaragut i de Boïl, li fou concedida, pro indiviso amb el seu germà Ramon, una part de les baronies de Corbera i Albaida 1406, però Carrossa de Vilaragut reclamà, i el plet continuà Amb el bastard Joan de Vilaragut, combaté en torneig contra Pere Pardo de la Casta, en defensa de l’antiguitat dels llinatges respectius 1407 Acatà les treves dels…
Francis Seymour-Conway
Història
Noble anglès.
Segon comte de Hertford 1750 Fou ambaixador a França 1763-65, lord lloctinent d’Irlanda 1765-66 i lord camarlenc de la cort 1766-82 El 1793 fou nomenat comte de Yarmouth i marquès de Hertford
Ramon de Xetmar
Història
Diplomàtic.
Cinquè senyor de Naso a Sicília el 1401 Fou camarlenc del rei de Sicília, ambaixador del rei Carles III de Navarra al parlament de Catalunya 1411 i legat d’Alfons IV el Magnànim al concili de Constança 1416
Joan de Bardaixí
Història
Militar
Militar ribagorçà, fill del jurista Berenguer de Bardaixí, senyor d’El Grado, Saidí, Ossó, Pertusa, Antillón, Bespén, Castellflorit, La Almolda i Letux.
Fou camarlenc dels reis Martí, Ferran I i Alfons IV El 1409 participà en l’expedició a Sardenya amb les tropes de Benet XIII Durant l’interregne lluità contra el bàndol urgellista aragonès Es distingí 1413 en la campanya contra el comte d’Urgell i rebé, com a recompensa, el lloc d’El Grado
comtat d’Almenara
Història
Jurisdicció senyorial adquirida al s XIV per la família Pròixita, d’origen sicilià.
Incloïa la vila d’Almenara i els pobles de la Llosa de la Plana i Xilxes, a la Plana Baixa El títol comtal fou concedit el 1447 a Joan de Pròixita i de Centelles, comte d’Aversa, camarlenc d’Alfons IV Passà posteriorment a les famílies Ferrer, Sabata de Calataiud i Vives de Canyamars Actualment és posseït per la família basca d’Orbe
cambrer
Història
Oficial palatí que a l’edat mitjana era al servei de la cambra reial on hom guardava el tresor, les joies, els mobles i les vestimentes reials.
Més tard fou donat el nom de cambrer al guardià de la cambra reial, i el càrrec encloïa atribucions financeres recepció i distribució d’ingressos reials Finalment, el cambrer restà restringit al servei particular del sobirà, llevat el de taula A la corona catalanoaragonesa rebé el nom de cambrer major fins al s XIV, que passà a anomenar-se camarlenc
Joan de Bardaixí
Història
Cavaller, senyor del Catllar (Tarragonès) i de Gimenells (Segrià), fill d’Antoni de Bardaixí, senyor d’Albesa.
Camarlenc d’Alfons el Magnànim, a qui serví en les campanyes de Sardenya i de Còrsega 1420 i de Nàpols 1423, restà presoner de Francesco Sforza quan aquest prengué la ciutat Serví a la flota de l’infant Pere fins el 1425 en les seves incursions a Calàbria, Àfrica i Gènova Prengué part en la guerra contra Castella del 1429
Jaume Carròs i Manrique
Història
Quart comte de Quirra.
Fill de Berenguer Carròs Fou capità de la vila d’Esglésies, venuda a la seva mare pel rei 1436 Rebé la investidura del comtat de Quirra el 1449 Virrei de Sardenya 1452-54, fou després camarlenc reial Sempre disposat a servir el rei, tingué una certa enemistat amb el virrei Nicolau Carròs, que fou més tard tutor de la seva filla Violant
casa del rei
Història
A la corona catalanoaragonesa, conjunt de funcionaris que depenien directament del sobirà i generalment l’acompanyaven en els seus desplaçaments.
Es distingeixen entre ells el senescal de tradició comtal, que remunta al s XI, el majordom de tradició aragonesa, el canceller, el tresorer, el cambrer o camarlenc, el reboster, el protonotari, el mestre racional, i molts d’altres Pere I en data imprecisa, Pere II 1277, Jaume II 1308 i sobretot Pere III 1344 regularen el funcionament de la casa del rei en sengles disposicions
marquesat de Pescara
Història
Títol concedit al regne de Nàpols a Bernardo Gaspare d’Aquino, comte de Loreto.
Passà als Ávalos per mort del seu fill i segon marquès i el matrimoni de la seva filla Antonella d’Aquino 1452 amb Íñigo d’Ávalos, comte de Monteodorisio Fou confirmat el 1532 a llur fill Alfonso d’Ávalos e Aquino, gran camarlenc del regne i germà del primer marquès del Vasto La grandesa d’Espanya fou reconeguda el 1760 a Diego d’Ávalos Passà als Sanchiz, marquesos de Valderas