Resultats de la cerca

Passà la infantesa i part de la joventut a Valladolid, on s’inicià com a redactor al diari El Norte de Castilla i collaborà en programes de ràdio El 1961 s’establí a Madrid, on desenvolupà la seva carrera literària i periodística És autor de nombroses novelles en un estil proper a la crònica costumista, al qual amb el temps, anà incorporant elements de més complexitat Travesía de Madrid 1966, Las ninfas premi Nadal 1975, Diario de un escritor burgués 1979, A la sombra de las muchachas rojas 1981, El día en que violé a Alma Mahler 1988 i Leyenda del César visionario 1992, Premio de la Crítica…

Format a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando, el 1952 es traslladà a París, on formà part del grup COBRA amb Pierre Alechinsky i Christian Dotremont Collaborà amb Pier Paolo Pasolini i treballà també com a escenògraf amb Adolf Marsillach De la seva producció teatral, iniciada amb Es bueno no tener cabeza 1971, cal esmentar  La carroza de plomo candente 1972, El combate de Ópalos y Tasia 1972, El baile de los ardientes 1975,  Delirio del amor hostil 1978, La señora Tártara 1980,  Salvator Rosa 1988, els reculls d’obres curtes  Centón de teatro 1996 i 2002, Viva el estupor  2005 i Teatro…

La capital és Tegucigalpa

Es formà amb un deixeble de F Liszt, A Bussmayer Viatjà a Europa, gràcies a l’ajut de patricis argentins, i ingressà al Reial Institut Musical de Florència A Itàlia compongué les seves primeres òperes, La gatta bianca i Il vampiro De retorn a l’Argentina, hi desenvolupà tasques docents Les seves obres, de les òperes i fragments simfònics a les abundants peces per a piano, partiren de l’estètica de la música de saló que conegué i cultivà fins a crear un llenguatge individual, per al qual s’inspirà en la temàtica del repertori popular argentí Es pot considerar com un dels primers compositors…

Inicià la seva carrera com a cantaire d’un cor universitari, i continuà els estudis amb Irma González Després de debutar amb un petit paper a Fidelio , a partir del 1973 actuà ja com a protagonista a Manon , de Massenet, feu de Des Grieux i a La bohème , de Puccini, de Rodolfo El 1974 es traslladà a Europa per continuar la seva formació musical i s’especialitzà en el repertori per a tenor líric lleuger mozartià, interpretant personatges com Idomeneo, Belmonte, Ferrando, Ottavio, Tamino i Tito El 1978 debutà a l’Òpera de Viena amb La flauta màgica , que després interpretà a Salzburg amb H von…

També visqué a Saragossa, Sicília i Roma El 1510 estava vinculat a la catedral de Barcelona, però el mateix any fou nomenat mestre de capella de la seu de Tarragona, càrrec que ocupà fins el 1516 Cap al 1518 retornà a Andalusia i fou cantor de la catedral de Granada, d’on arribà a ser mestre de capella el 1521 La seva contribució més important és el tractat Libro de música práctica Barcelona, 1510 Els seus plantejaments teòrics, molt conservadors, mostren una gran influència de Guillem Despuig, la tradició pitagòrica i S Boeci

Estudià primer en una acadèmia de música i després al conservatori de la ciutat en aquest darrer centre fou deixeble de Beltrán Pagola en les disciplines de piano i composició El 1931 es traslladà a Madrid i estudià amb Conrado del Campo al conservatori d’aquesta ciutat El 1932, gràcies a unes beques, amplià els seus estudis a França i a Alemanya Durant aquest període tingué com a mestres compositors de la talla de P Dukas, P Le Flem i A Wolff El 1937 guanyà el Premio Nacional de Música pel Quartet de corda 1936-37 Catedràtic d’harmonia i composició al Conservatori de Música de Sant Sebastià…

Format musicalment a la seva ciutat nadiua, impulsà en gran manera la vida musical granadina i fundà la Societat Filharmònica de Granada S’interessà pel gènere de la sarsuela, i fou en aquest camp on destacà més, amb la composició d’un centenar llarg de títols, alguns dels quals tan reeixits com La Parranda o Las Leandras D’aquestes obres, foren poques les que arribaren a estrenar-se i la majoria romangueren fora dels circuits teatrals

Es desconeix on començà la seva formació musical, però probablement fou a la catedral de Segòvia Obtingué el càrrec de mestre de capella a la catedral de Valladolid el 1718 i a la catedral d’Astorga el 1723, any a partir del qual exercí el mateix càrrec a la seu de Palència, on residí fins a la mort La seva obra conservada comprèn el repertori litúrgic en llatí i en romanç villancets i gèneres afins, i es guarda majoritàriament a la catedral de Palència

Durant els anys 1501 i 1502 fou membre de la capella musical d’Isabel la Catòlica No es coneix cap altra dada sobre la seva biografia Amb tot, és un dels compositors més ben representats en el Cancionero Musical de Palacio Tan sols Juan del Encina el supera en el nombre total d’obres atribuïdes en aquesta font Les seves obres foren afegides al manuscrit després de la seva compilació En total hi apareixen vint-i-quatre composicions, totes elles villancicos castellans Del seu estil es dedueix que molts dels quals eren destinats, amb tota probabilitat, a una veu amb acompanyament instrumental