Resultats de la cerca

Residí a les Filipines 1865-70 i a França, i des del 1885 a Manresa Publicà nombroses obres de caràcter religiós i biografies de sants Dels seus treballs gramaticals cal destacar Anàlisis morfològic de la llengua catalana antiga comparada amb la moderna 1895, Anàlisis fonològic ortogràfic de la llengua catalana antiga i moderna 1896, Estudis gramaticals sobre la llengua catalana 1898, Gramàtica de la llengua catalana 1898 i 1906 i Primers rudiments de gramàtica catalana 1903

Estudià a Barcelona El 1906 fou nomenat professor de patologia i d’agronomia de l’Escola d’Agricultura, de Barcelona, i més tard 1917 de l’Escola Superior d’Agricultura Juntament amb Víctor Clarió, treballà en l’extinció de plagues agrícoles, i publicà treballs en collaboració amb ell També publicà El algodonero 1919 i Investigacions biològiques sobre el corc del suro 1934

Formà part de les companyies de María Guerrero —a deu anys—, Catalina Bárcena, Ernesto Vilches i Margarida Xirgu Formà companyia pròpia amb Antonio Vico 1932, amb qui es casà el 1933 Membre del Teatre Nacional de Barcelona 1968 Excellí en papers d’alta comèdia en castellà En català féu Senyora àvia vol marit 1962, de Pous i Pagès, i Una altra Fedra, si us plau , de Salvador Espriu 1978 Obtingué dues vegades el Premio Nacional de Interpretación 1959 i 1971

Vida Marxà amb els pares cap a l’exili i embarcaren a l’estiu del 1939 en el vaixell "Winnipeg" ple de republicans cap a Santiago de Xile Allà estudià tres anys art dramàtic i direcció escènica a la Universitat Catòlica Tot seguit s’integrà en els ambients teatrals i actuà en força elencs de la capital, fins a tornar definitivament a Catalunya el 1955 Aquí collaborà amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, en què interpretà i dirigí diverses peces Alhora, debutà en el cinema a La cárcel de cristal 1956, Juli Coll Cumbres luminosas 1957, Juan José Fogués Sendas marcadas i Huellas del destino…

A deu anys el seu pare va ser destinat a un camp de concentració a França i la seva mare a un centre per a refugiats Posteriorment, la família s’embarcà al Winnipeg , el vaixell que Pablo Neruda aconseguí per a portar més de 2500 exiliats de la Guerra Civil a Xile A Santiago de Xile estudià art dramàtic a la Universidad Católica i debutà als escenaris el 1948 a El burlador de Sevilla Hi conegué també altres exiliats, com Joan Oliver  i Xavier Benguerel, que la posaren en contacte amb la cultura catalana Tornà a Catalunya 1956, on actuà a La cárcel de cristal , de Juli Coll, i collaborà amb l…

La Banca Arnús és absorbida pel Banc Central i la Banca Nonell passa a anomenar-se Banc Atlàntic

El 1946 esdevenia el Banc Atlàntic SA, sota el control de Joan Claudi Güell i Churruca, el qual el vinculà als països d’Amèrica Llatina, en virtut de la relació que hi mantenia com a president de la Cia Transatlàntica El 1961, tres anys després de la seva mort, el banc passà a mans d’un grup presidit per l’industrial català Casimir Molins, el qual inicià una forta expansió geogràfica i de dipòsits Promogué el 1963 la creació de la Unió Industrial Bancària —Bankunion—, un banc industrial del qual després se separà El Continental Illinois Bank, de Chicago, hi tingué una participació minoritària…

Joaquim Mir 1873-1940 Sol i ombra 1894 Oli Barcelona, Museu d’Art Modern-MNAC MNAC Durant la darrera dècada del segle XIX, un grup d’artistes catalans de la generació postmodernista que aleshores tot just encetaven la seva carrera, lligaren els seus camins en el que hom coneix com La Colla del Safrà, dita així per una particularitat estètica clau –no pas l’única– dels seus paisatges pictòrics la saturació de grocs i ocres a què sotmetien sovint les seves composicions Aquest apellatiu potser el va donar algun escèptic visitant a la Sala Setena de l’Exposició de Belles Arts i Indústries…

Autodidacte, ingressà el 1893 amb Isidre Nonell a l’escola de Llotja, però aviat l’abandonaren i sortiren a dibuixar i pintar pels afores, amb Pichot i Mir per això, alludint a llur temàtica de suburbi, hom els anomenà la colla de Sant Martí Amb Nonell anà a Caldes de Boí 1896, i més tard a París 1897, on exposaren 1897 i 1898 a la galeria Le Barc de Boutteville Malgrat la influència dels impressionistes, especialment de Renoir, no renuncià als temes ètnicament hispànics Després, llargues estades a Madrid, Sevilla 1903 i Granada 1905 l’allunyaren de la identitat amb la temàtica i el colorit…