Resultats de la cerca

S’inicià al Club Ciclista Montgrí i, a partir de la categoria sub-23, competí pel Club Ciclista Camp Clar i el Club Ciclista Alginet Fou campió de Catalunya de fons 2008, 2010 i tercer en el Campionat d’Espanya de fons en carretera 2010 Com a especialista de pista aconseguí el títol estatal de persecució olímpica quatre cops i el de cursa a l’americana en dues ocasions Competí en els Jocs Olímpics de Pequín 2008 en la prova de persecució Rebé una distinció de la Federació Catalana de Ciclisme

Obtingué popularitat com a galant en pellícules de producció espanyola Dónde vas, Alfonso XII , 1958 Vacaciones en Mallorca , 1959 La verbena de la Paloma , 1963 Varietés , 1971 etc Posteriorment actuà en altres papers Las largas vacaciones del 36 1975, Nosotros que fuimos tan felices 1976, La leyenda del tambor 1981, Suspiros de España y Portugal 1995, Tranvía a la Malvarrosa 1996, etc Treballà també en produccions televisives

Competí representant el Club de Boxa Mataró Es proclamà diverses vegades campió d’Espanya de boxa amateur en la categoria de pes semipesant 1987, 1989, 1993 Guanyà el títol de campió de Catalunya de boxa amateur en les categories de pes pesant 1991, 1993, semipesant 1988 i mitjà 1987 Formà part de la selecció catalana de boxa amateur És també tercer dan de full-contact i cinturó negre segon dan de taekwondo Dirigí el gimnàs Delfos de Mataró

Format al Conservatori Superior de Música de Barcelona, estudià amb Carles Guinovart, David Padrós, Brian Ferneyhough i Jonathan Harvey, i es perfeccionà a Lió i París, on s’ha vinculat de manera molt estreta a l’ Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique  IRCAM Resident a París 2002, des del 2013 és professor de composició del curs internacional de composició de l’IRCAM-Centre Pompidou La seva obra es caracteritza per la recerca contínua d’una nova expressivitat sonora i per donar un nou sentit a l’ús dels recursos derivats de l’electrònica És autor d’obres orquestrals, entre…

Format a l’escola de Sant Carles, passà a la sala de flors Fou acadèmic de mèrit el 1803 i, més tard, professor de l’acadèmia Titulat acadèmic el 1811, l’any següent ja era tinent de director de pintura El 1815 esdevingué pintor de cambra de Ferran VII i el 1818 acadèmic de San Fernando A Sant Carles, passà pels càrrecs de director de pintura 1821, taxador oficial de pintura 1823 i director general 1823 Tot i que conreà tots els gèneres, hom l’anomenà el Vicent López de les flors , pintor de qui, precisament, era cunyat Hi ha flors seves al Museu de Belles Arts de València, al Palacio Real de…

La seva trajectòria literària s’ha centrat en la narrativa És autor dels reculls de relats Els habitants de la tragèdia 1986 i Els penitents 1991, entre d’altres També ha publicat novelles com ara El perseguidor d’ombres 1993, premi Joanot Martorell de Gandia 1992 i El laberint de les tres corones 1993, destinada a un públic juvenil

És llicenciat en filologia catalana i en història Collabora en diversos mitjans de comunicació com ara El Temps , Daina , Avui , Papers , Caràcters , Reduccions , etc La seva prosa és hàbil, tensa, intelligent, amb un regust líric, a vegades de to polèmic Ha publicat els llibres de poesia Compàs d’espera premi Cavall Verd-Josep M Llompart 1993 i L’instant etern 1999, premis Carles Riba 1998 i Cavall Verd-Josep M Llompart 2000, d’assaig  Trenta anys de cultura literària a la Safor 1959-1990 , 1990,  Incitacions 1997, premi Crítica dels Escriptors Valencians 1998 i L’espill de…

Format al Korfbal Club Barcelona, el 2007 debutà amb el primer equip i guanyà la Lliga 2009 Ha estat internacional amb Catalunya sub-16 i sub-19

Publicà diverses apologies en favor de la monarquia espanyola contra França el 1634, contra Catalunya el 1640 i contra el Portugal independent el 1642 La Súplica de la muy noble y muy leal ciudad de Tortosa en ocasión de las alteraciones del Principado de Cataluña 1640, 122 f, apareguda anònimament i presumptament escrita per un autor tortosí, però que en realitat fou obra d’Adam de la Parra, segons indica un aviso de José Pellicer, constitueix la primera justificació àmplia del comportament del govern del comte duc d’Olivares, protector i mecenes d’Adam de la Parra…