Resultats de la cerca

Hom hi distingeix tres zones principals la zona del precontinent, la zona dels fons mitjans i la zona de les grans profunditats En el primer grup destaquen la plataforma continental, el talús continental i el glacis Els fons mitjans oceànics són ocupats per vastes conques submarines , en forma de cubeta, separades entre elles per una espècie de vorells o llindars les dorsals , o cadenes muntanyoses, són constituïdes en part per materials volcànics els seus cims formen sovint les illes Entre les formes aïllades destaquen els banyons i els guyots , aquests darrers amb una superfície…

Les aletes no tenen radis espinosos, i les ventrals són implantades a l’abdomen solen tenir una aleta adiposa sobre el peduncle caudal Manquen de bufeta natatòria o la tenen molt reduïda Comprenen unes 300 espècies, que habiten especialment a les regions abissals tenen molts fotòfors, i per això hom els anomena peixos llanterna

Posseeixen un musell prominent, boca ínfera i escates ctenoides, i tenen el cos allargat i acabat en una cua llarga i punxeguda La segona dorsal, la caudal i l’anal resten fusionades en una aleta única Constitueixen un petit grup de formes abissals, anomenades en general peixos rata Les espècies Macrurus sclerorhynchus i Coelorhynchus coelorhynchus habiten a la Mediterrània

El cor és dividit en quatre cavitats Actualment només n'hi ha una forma viva, el nàutil , nadiu del Pacífic, d’uns 70 cm de diàmetre, que, bé que normalment habita als fons abissals, en determinades èpoques de l’any s’apropa a les costes nedant Els tetrabranquis foren molt abundats durant l’era secundària cal destacar-ne l'ammonit

Representa un cost en termes energètics o dels canvis compensatoris de la biologia de l’organisme Coincideix amb alguns dels extrems de gradients ambientals com ara la temperatura, la salinitat, el pH, la pressió i la concentració de nutrients En són exemples les aigües termals d’elevada temperatura, les zones polars, les salines o llacs salats, les aigües de les mines molt àcides, els llacs alcalins o les zones abissals

S'origina, sovint, a la plataforma continental i és degut a una esllavissada del terreny provocada per un terratrèmol submarí o per una acumulació excessiva de sediments en un pendent també hi poden influir les oscillacions del nivell marí Es desplaça en forma de massa fangosa i és capaç d’excavar una clivella submarina en roca poc dura o de transportar materials grollers des de la costa a les grans profunditats abissals Sembla, però, que la seva força erosiva és relativament feble

Fou professor de geologia a la Universitat de Columbia Nova York de 1944 a 1974 i director de l’observatori geològic Lamont-Doherty associat a aquesta universitat de 1949 a 1974 Estudià sobretot els moviments sísmics en l’escorça terrestre i en el mantell superior oceànic, i postulà la relació entre les falles de les serralades centrals transoceàniques amb els terratrèmols, que es propagarien arreu del globus terraqüi amb caràcter episòdic Féu també recerca sobre sediments marins, acústica submarina i el 1939 feu les primeres fotografies dels fons abissals Publicà, entre altres,…

Manquen d’escates, o en tenen de poc desenvolupades Les aletes pelvianes manquen sempre i algunes espècies, com les morenes, fins no tenen aletes pectorals per això els anguilliformes són també anomenats àpodes Les aletes dorsal i anal són unides amb la caudal, i formen una aleta única Neden mitjançant ondulacions del cos Llur desenvolupament embrionari comporta metamorfosis La larva, anomenada leptocèfal , és totalment transparent i té el cos de forma oval, molt comprimit i dilatat, com una fulla és pelàgica Els anguilliformes són propis especialment de les mars…

Administratiu de professió, és soci fundador del Collectiu Cultural Sitja – Es Castellet de Bunyola 1986 i cooperant de Can Gazà Palma, institut contra l’exclusió social fundat el 2003, que presideix Del 2005 al 2018 presidí l’ Obra Cultural Balear Com a escriptor és autor dels reculls poètics Enderrocaments abissals 1984, Botons de foc 1987, premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí, que tornà a guanyar amb El color del diumenge 1995, de les narracions D’eben i mel 1986, premi Vila de Bunyola, de les novelles La Pietà 2003, premi Alexandre Ballester i El balancí de la mare 2005,…

Continuadors de la tradició titellaire catalana de Juli Pi, Ezequiel Vigués Didó , els Anglès, etc, que enriquiren amb la utilització d’un ampli ventall de matèries plàstiques i nous recursos tècnics, evolucionaren des del format de titelles més clàssic fins a espectacles de caràcter més pròpiament teatrals Entre les seves obres cal destacar Les trifulgues d’En Pinotxo 1968, Breu record de Tirant el Blanc 1970 de M A Capmany, Calaix de Sastre 1971, El Drac del Castell dels Moros 1975, Nyaps 1975, Mori el Merma 1978 amb ninots de Joan Miró i presentat amb el nom de Teatre de La Claca , Les…