Resultats de la cerca

Es donà a conèixer amb una novella que causà commoció pel tema aleshores escandalós un amor lèsbic Le rempart des béguines 1952, a la qual seguiren La chambre rouge 1953, Les mensonges 1956, premi dels Llibreters 1957 i sobretot L’empire céleste 1958, premi Femina sobre els ambients literaris i artístics Posteriorment publicà Lettre à moi-même 1963, La maison de papier 1970, Le jeu du souterrain 1973, Allegra 1976, Dickie-Roi 1980, Un chagrin d’amour et d’ailleurs 1981, La tristesse du cerf-volant 1988, Adriana Sposa 1990, Divine 1991, Sept démons dans la ville 1999, l’autobiografia literària…

En gran part autodidacte, aprengué a tocar diversos instruments i fou també escenògraf, cartellista, actor, ballarí, clown i illusionista de teatre de varietats els anys cinquanta del segle XX a París En aquesta ciutat fou descobert per Jacques Tati , el qual el contractà com a guionista i director assistent de  Mon oncle 1958 Influït per Buster Keaton i Max Linder, obtingué un gran renom com a clown els anys seixanta Posteriorment, amb Jean Claude Carrière , dirigí els seus propis films, en els quals actuà sovint els curtmetratges Rupture 1961, Heureux anniversaire 1962, amb el qual compartí…

Després dels estudis primaris es dedicà a treballar en diversos oficis, fins que el 1953 collaborà, com a crític, a Cahiers du Cinéma i Arts El 1955 féu el seu primer curtmetratge, Une visite , i després es convertí en l’ajudant de RRossellini, fins el 1958 Figura destacada de la Nouvelle Vague, establí nous postulats sobre l’estètica i l’expressió cinematogràfica, una nova capacitat expressiva de la imatge per ella mateixa L’any 1959 obtingué el premi a la millor direcció al Festival de Canes per Les Quatre-cents coups, i el 1973 rebé l’Oscar a la millor pellícula estrangera per La nuit…

Escriví novelles realistes i humorístiques Écrit sur l’eau 1908 premi Goncourt, Voyage d’un sédentaire 1918, L’ombre et l’amour 1925 Publicà també reculls de poesies Les reflets et les souvenirs , 1904

Malgrat l’oposició de la seva família, el 1953 anà a París, on obtingué una beca de la Comédie-Française Els anys següents aconseguí notorietat com a actriu teatral, i el 1957 inicià una carrera d’èxit en telefilms i sèries Debutà en el cinema amb el film de Denys de La Patellière  Les Grandes Familles 1958 i, l’any següent, el paper de coprotagonista d’ Hiroshima mon amour , d’Alain Resnais, la consagrà com una de les actrius més internacionals del cinema francès Posteriorment rodà, entre d’altres, Thérèse Desqueyroux 1962, de Georges Franju  Les risques du métier 1967, d’André…

La seva poesia, d’estil simbolista, palesa influències de Mallarmé Cal destacar-ne els reculls Poèmes et poésies 1886-93, La clarté de vie 1897, L’amour sacré 1903, Le domaine royal 1923 i Le livre des reines 1925

És l’autor d’un llibre d’història en vers, Les vigiles de Charles VII 1492, i d' Arrêts d’amour , recull d’aventures galants, presentades en forma didàctica, de la qual obra Jean de La Fontaine imità l’estil

Fou director del periòdic “L’alhòli” i, en retirar-se a la Camarga, lluità pel manteniment del caràcter tradicional d’aquesta regió És autor del recull de poemes Lo rosari d’amour 1889 i de la novella sentimental Babali 1890

Collaborador del “Mercure de France”, desplegà una gran activitat a l’escola simbolista Obres principals Esthétique de la langue française 1899 i 1955, Le problème du style 1902, La physique de l’amour 1903, Promenades littéraires 1904-13 i Promenades philosophiques 1905-09

Ha escrit nombrosos llibres d’ensenyament, com ara Jésus un homme et puis , Pour lire la Bible 1983 i Pour vivre le mariage 1986 També ha fet importants treballs de traducció, com L’Amour et la Réconciliation 1992 o Le Judaïsme à l’aube du Christianisme 1986