Resultats de la cerca

Catedràtic d’oftalmologia de les universitats de Salamanca 1948 i de Barcelona 1955, continuador de l’Escola d’Oftalmologia catalana, autor de nombrosos treballs, entre els quals cal esmentar Traumatología ocular de urgencia 1947, Estasis papilar 1948, La función visual normal y patológica en relación con el arte de la pintura 1965, Dermatooftalmología 1967 i Urgències oftalmològiques 1981, dins la collecció “Monografies Mèdiques”

Catedràtic de llatí a l’Institut Balear Collaborà a la “Revista Balear”, “Museo Balear”, als almanacs del “Diario de Palma” i “El Isleño” i a diversos periòdics integristes i carlins Fou un hàbil epigramista i traductor al castellà dels poetes mallorquins

El cap carlí Manuel Carnicer és detingut i afusellat

Ramon Carnicer i Batlle estrena al Teatro Príncipe de Madrid l’òpera Cristoforo Colombo

Ramon Carnicer i Batlle és nomenat director d’orquestra del teatre de la Santa Creu de Barcelona i compon una obertura per a l’òpera Il barbiere di Siviglia

Per encàrrec de Mariano de Egaña, ambaixador xilè a Londres, Ramon Carnicer i Batlle compon l’Himno patriótico de Chile, a partir d’un text de Bernardo de Vera y Pintado

Els carlins tingueren mil cent baixes entre morts, ferits i presoners Ramon Cabrera s’hi distingí, en intentar de reagrupar les forces desbandades L’operació de Carnicer fou un intent d’unir les forces del Maestrat amb les que operaven al Principat, intent que ja no fou repetit en el curs dels sis anys de guerra següents

Vinculat al Club Ciclista Palou de Granollers, nasqué el 2005 Aplegà un grup d’especialistes de primer nivell de camp a través i descens com la campiona del món Margarita Fu-llana i el subcampió olímpic Jean Christophe Peraud, més Anna Villar, Israel Núñez, Francesc Carnicer i Eloi Gispert en camp a través i Ivan Oulego i Pasqual Canals en descens

Mestre de capella de la catedral de Sevilla 1832-47, compongué un cèlebre Miserere A Madrid, succeí Ramon Carnicer en la càtedra de composició del conservatori 1855 Escriví òperes, com El solitario 1842 i Don Pedro el Cruel 1843, un Método de solfeo 1846, que fou d’ús general durant molts anys als conservatoris, i música religiosa, i féu una antologia de música religiosa Lira sacro-hispana , en 10 volums 1869

El seu primer director fou l’italià Francesco Piermarini, nomenat directament per la reina, fet molt criticat pel món musical espanyol, que proposava un director del país, com R Carnicer o M Rodríguez de Ledesma Es nomenaren també professors honorífics, com G Rossini, i els adictos de honor , una mena de protectors la major part dels quals eren membres de la cort o l’aristocràcia Entre els professors que inauguraren el centre destaquen P Albéniz, BS Saldoni i R Carnicer El 1852, el conservatori es traslladà al Teatro Real, on romangué fins el 1925 D’aquesta època destaquen els…