Resultats de la cerca

Vida i obra Pare de Josep Maria Lasarte Fou redactor 1858-68, codirector i director 1874-81 d’ El Telégrafo a partir del 1879, El Diluvio Obtingué un accèssit a la viola als primers Jocs Florals de Barcelona i en fou secretari el 1861, però més aviat es vinculà al cercle de Valentí Almirall i Frederic Soler presidí 1884-85 el Centre Català, on pronuncià discursos el 1882 i el 1884, i collaborà en la premsa satírica i humorística, en què utilitzà el pseudònim de Pere Pau Pi Un Tros de Paper , L’Embustero , 1866, La Rambla , que fundà, La Pubilla , La Campana de Gràcia i Lo…

Exercí de redactor en el diari El Diluvio de Barcelona 1904 i en Mundo Deportivo 1927 Fou un dels autors del Llibre d’or del futbol català 1928, en què es recollien vivències i polèmiques del futbol professional català i balear des del seu inici fins a la dècada de 1920

Exercí d’advocat criminalista i collaborà en la premsa barcelonina “El Liberal”, “El Diluvio”, sovint amb el pseudònim de Fermín Després del 1939 publicà llibres de records Barcelona de antaño 1944, La criminalidad en Barcelona 1885-1908 1945, Los viejos cafés de Barcelona 1946 i José Anselmo Clavé y su tiempo sd

Autora de les peces dramàtiques avantguardistes Comunicação 1959, O Homúnculo 1964 i A Pécora 1983 i nombrosos reculls de poemes Cântico do país emerso 1960, O Vinho e a Lira 1966, Epístola aos iamitas 1976 O dilúvio e a pomba 1979, O armisticio 1985 i Sonetos Romanticos 1990 Fou diputada pel partit socialista

Capellà, se secularitzà i es convertí al protestantisme 1884 Treballà per a la Societat Bíblica i exercí de pastor Home de pensament independent, publicà nombrosos assaigs sobre religió i sociologia Collaborà a La Revista Española 1877-86 i dirigí el diari republicà El Diluvio 1901-16 Tot professant el protestantisme, es decantà vers idees panteistes

De família catalana Fou empresonat 1896 per la seva relació amb els nacionalistes cubans i per les collaboracions a “La República Cubana” Fundà i dirigí la revista “Cuba en Europa” Del 1916 al 1939 fou director del diari barceloní “El Diluvio” Aplegà en llibre, amb el títol El peor enemigo de la República 1934, un conjunt d’articles contra Lerroux Tornat a Cuba, hi morí

Estudià ciències exactes i arquitectura S'interessà pel cinema documental i més tard, vinculat a l’anomenada Escola de Barcelona , realitzà films d’argument, com Dante no es únicamente severo 1967, amb Joaquim Jordà, i Después del Diluvio 1968, en els quals emprà elements surrealistes, dadaistes i contestataris, dirigits, però, a un públic intellectualitzat Altres films seus són Metamorfosis 1971 i El hijo de María 1973, que no tingueren difusió comercial

Amb el pseudònim de Pedro Nimio collaborà a La Nación 1919, El Diluvio 1926, etc Fou autor de Zapirón y Tejoleta 1923, llibre d’aventures per a joves Crític d’art a Ràdio Espanya, publicà 14 volums 1940-54 sota el títol general d' El año artístico Les seves crítiques, bé que estèticament reaccionàries, són molt útils com a testimoniatge de les manifestacions artístiques de la Barcelona de postguerra

Collaborà en diverses publicacions barcelonines com El Borinot 1924, La Jornada Deportiva 1924 i el Xut 1925 Tenia un estil agressiu i signava amb el pseudònim de Gripau Durant la Segona República esdevingué un dibuixant popular per mitjà del Mundo Deportivo 1929-33, El Diluvio 1933-36 i L’Esquella de la Torratxa En aquest període dissenyà també plafons de ferro forjat per a decorar els locals del Mundo Deportivo

Després d’haver trencat amb Vicent Blasco Ibáñez i amb el blasquisme i d’haver estat expulsat de la Unión Republicana espanyola, Soriano intentà des del 1903 fer-se una base pròpia a Barcelona, enfront del lerrouxisme i tot emprant com a tribuna el diari El Diluvio Els pocs adeptes que reclutà, encapçalats per Pau Isart Bula, s’arrengleraren a favor de Solidaritat Catalana per hostilitat envers Lerroux i Blasco, que en foren adversaris