Resultats de la cerca

Succeí el seu besnebot, mort durant una insurrecció Aquesta continuà, afavorida per Ferran IV de Castella, mentre Jaume II de Catalunya-Aragó restava al costat del soldà Poc després hagué de pacificar una revolta impulsada pel seu fill Mantingué bones relacions amb Jaume II, a través del català Bernat Seguí El succeí el seu fill Abū-l-Ḥasan

Quart fill de Muḥammad ‘Alī , ocupà el càrrec a la mort del seu nebot,  Abbās Hilmī I d’Egipte Portà terme una política progressista promulgà 1858 una llei de reforma agrària a favor dels fellahim , abolí l’esclavitud 1856, afavorí les investigacions arqueològiques europees, impulsà la construcció del ferrocarril i feu costat definitivament al projecte de Lesseps relatiu al canal de Suez

Governà València autònomament i se’n titulà rei, malgrat que es reconeixia com a subordinat del califa almohade L’any 1225 hagué de retre vassallatge a Ferran III de Castella aquest fet, que vulnerava els acords entre el rei de Castella i Jaume I sobre les zones de reconquesta, obligà Jaume I a adoptar una posició de força davant Abū Sa’īd, que hagué de sotmetre’s al rei català 1226 La incapacitat de fer front als seus enemics —en són exemple la derrota a mans del murcià Ibn Nūd i la insurrecció de Zayan ibn Mardaniš— l’obligà a fugir a Sogorb i a ratificar el pacte del 1226 amb…

Intervingué en la negociació del tractat de Capdepera 1232 Dos anys més tard 1234 destronà Abū ‘Abd Allāh Muḥammad

Fill i successor d’Abū ‘Uṯmān Sa'īd ibn Ḥakam Quan l’illa fou conquerida per Alfons III de Catalunya-Aragó 1287, obtingué permís per a traslladar-se a Ceuta amb la seva família

Introduí les quartetes místiques en la literatura persa

Sulayman Sa’id al-Dawlà succeeix al-Mundir a Dénia, Lleida i Tortosa

És autor de la cassida Al-Burda ‘El mantell’, inspirada en l’homònima de Ka'b ibn Zuhayr, que devia ésser composta en honor de Mahoma, després d’ésser guarit miraculosament en el curs d’una visió del Profeta en la qual aquest el cobrí amb la seva capa

Mort aquest, JRuiz Jiménez el succeí el 1969 com a president i inspirador del partit, que se situava a l’esquerra de la democràcia cristiana i exigia reformes socioeconòmiques profundes Denominat del 1964 al 1975 Unión Demócrata Cristiana i, després, Izquierda Democrática, el 1976 fou membre de la Coordinación Democrática dels partits antifranquistes i el 1977 formà part de la Federación de la Democracia Cristiana compartint-ne el fracàs electoral, només obtingué 4 senadors Es dissolgué el 1979