Resultats de la cerca

S’inicià com a crític teatral i de cinema en diaris del seu país, i en 1954-55 fou ajudant de Giorgio Strehler al Piccolo Teatro di Milano Director del Teatro Nacional 1959-60, el 1961 cofundà el Teatro de la Ciudad de Montevideo  Aquest any la seva posada en escena de Porfiar hasta morir , de Lope de Vega, li valgué el premi Larra, i el 1971, per Juan Palmieri , escrita i dirigida per ell, obtingué el premi Casa de las Américas Féu nombroses gires internacionals Exiliat a l’Estat espanyol durant la dictadura militar 1972-85 aquests anys es dedicà a escriure novelles i guions per…

Format a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando, el 1952 es traslladà a París, on formà part del grup COBRA amb Pierre Alechinsky i Christian Dotremont Collaborà amb Pier Paolo Pasolini i treballà també com a escenògraf amb Adolf Marsillach De la seva producció teatral, iniciada amb Es bueno no tener cabeza 1971, cal esmentar  La carroza de plomo candente 1972, El combate de Ópalos y Tasia 1972, El baile de los ardientes 1975,  Delirio del amor hostil 1978, La señora Tártara 1980,  Salvator Rosa 1988, els reculls d’obres curtes  Centón de teatro 1996 i 2002, Viva el estupor  2005 i Teatro…

De pare murcià i de mare valenciana, fou bilingüe ja des de petit sempre tingué — ho ha escrit — consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans Estudià dret a València, on s’inicià en les lletres El 1896 s’establí a Madrid, on esdevingué una de les primeres figures de l’anomenada Generació del 98, concepte que divulgà àmpliament S'obrí camí en el periodisme en diaris republicans — El País , El Progreso — i en revistes, com Arte Joven , Revista Nueva i Juventud Publicà molts articles i fullets, i s’acostà a l’anarquisme, però aviat fou un collaborador del torn polític de la…

Féu estudis de pilot de vaixell mercant, essent el primer de la promoció, però deixà aquest camp per cursar estudis de tipografia El 1822 viatjà a Cadis, Sevilla —on va treballar a l’imprempta de l’Universal— i a Madrid, on treballà a la impremta reial El 1827 treballà com a oficial caixista a Barcelona Viatjà per diversos països d’Europa França, Suïssa, Bèlgica, Holanda, anglaterra i Alemanya, on treballà a empreses i aprengué les tècniques tipogràfiques més avançades El 1829 tornà a Barcelona, on treballà a l’Impremta Josep Torner fins que, el 1830, s’associà amb el publicista i catedràtic…

La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup Hom sol incloure-hi, entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el novellista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el dramaturg Jacinto Benavente Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez Hom hi associa pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana El concepte de generació, àmpliament difós…

De família modesta, de molt petit quedà orfe de pare, i, alhora que començava a collaborar a la premsa El Barcelonés  i Los Rehiletes , treballà de joier i de dependent de comerç fins el 1851, en què anà a Madrid, on collaborà en diferents publicacions, fundà el periòdic satíric El Tío Crispín  1851 i el Diario Madrileño  1854 Addicte al Partit Democràtic, prengué part activa en la revolució del 1854 Relacionat, però, amb el carbonarisme, el 1855 fou empresonat dos anys al Saladero —d’on sortiria greument malalt— per l’article “Quisicosas del rey y la reina” publicat a El Tío Crispín…

Fill d’un militar lleial a la Segona República afusellat pel bàndol franquista, estudià a la Universitat de Madrid, on es llicencià el 1945 i es doctorà el 1950 L’any 1953 guanyà per oposició la plaça de professor adjunt d’història general d’Amèrica a la Universitat de Madrid Dedicat inicialment a la recerca sobre Espanya i Amèrica durant l’època moderna, collaborà amb Ciriaco Pérez Bustamante Posteriorment, Jesús Pabón, de qui fou deixeble, l’orientà vers la història de l’Espanya contemporània El 1957 obtingué la càtedra d’història general d’Espanya de la Universitat de Barcelona…

En literatura les primeres produccions costumistes coincideixen amb el començament de l’evolució social motivada per l’expansió industrial, davant la qual adopten una actitud més o menys satírica o crítica Té antecedents en la literatura del s XVII entre d’altres, l’anglès Joseph Addison i la prosa castellana “castissa” Els quadres de costums aparegueren sobretot en diaris i revistes La publicació periòdica més representativa del costumisme castellà fou Cartas españolas 1831, on collaboraren Larra, Mesonero Romanos i Estébanez Calderón a França es destacà, en aquest camp, Victor…

Les profundes relacions de tipus històric i social entre l’Argentina i l’Uruguai n'han creades unes altres de tipus cultural que permeten de parlar d’una literatura amb una certa personalitat pròpia que hom anomena del Riu de la Plata Fins a ésser establert el virregnat del Riu de la Plata 1776 no s’inicia l’existència d’una veritable literatura argentina A la darreria del segle XVIII es destacà un poeta neoclàssic, Manuel José de Laverdén 1754-1809, autor d’una Oda al Paraná El Romanticisme fou introduït per Esteban Echevarría 1805-51 els seus llibres Consuelos 1834 i Rimas 1837 assenyalen…

Tot i que pot aparèixer en el marc de diferents gèneres en vers i prosa, n’és característica la combinació d’un judici moral censurador i una representació ridiculitzadora d’allò que l’escriptor s’ha proposat denigrar Sovint el seu blanc és una persona real, concreta, com passa en la invectiva de vegades ho és un grup o institució política, una incorrecció social com ara la hipocresia en el Tartuf de Molière o fins i tot una particular visió del món com la filosofia de Leibniz en el Càndid de Voltaire Les tècniques més usuals amb què degrada les seves víctimes són la descripció exagerada de…