Resultats de la cerca

És el mode declaratiu de l’objectivitat, que en oracions subordinades és o pot ésser regit per verbs que expressen certesa, com saber, afirmar , etc, diferentment del mode subjuntiu, que és regit per verbs d’incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i altres de semblants, que expressen, tots ells, una particular actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb Els temps del mode indicatiu són present, imperfet, perfet, futur i condicional, amb els temps composts corresponents

En oracions subordinades és regit per verbs que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i d’altres de semblants Els temps del mode subjuntiu són el present i l’imperfet, amb els corresponents temps composts indicatiu

Atès que una ordre s’adreça directament a un interlocutor, l’imperatiu és únicament usat en la segona persona, singular o plural per a les altres persones hom se serveix del present de subjuntiu En les proposicions negatives, les formes de l’imperatiu són substituïdes en algunes llengües, com el català, per les del subjuntiu El mode imperatiu no presenta interseccions de temps, només té present però, com que entre un manament i la seva execució existeix un cert lapse, l’imperatiu suposa una projecció implícita o explícita de futur D’aquí l’ús del futur d’indicatiu amb valor d’…

En català són modes finits l’indicatiu, el subjuntiu, l’imperatiu i el condicional

Són modes personals l' indicatiu , el subjuntiu i l' imperatiu , en oposició als anomenats modes no personals, infinitiu , gerundi i participi

Apareix conservat en diverses llengües indoeuropees antigues en indoirànic, tokhari, grec i, en part, en el bàltic i en l’eslau En altres llengües ha estat assimilat al subjuntiu com és el cas del llatí, on el subjuntiu té un valor desideratiu o potencial Ofereix dos morfemes característics pel tipus atemàtic i pel temàtic