Resultats de la cerca

A sis anys ingressà a la capella de música de Sant Agustí, a Maó Traslladat a Barcelona, fou membre del cor del Gran Teatre del Liceu 1945-48 L’any 1948 començà a interpretar papers secundaris, com a tenor còmic o de caràcter, amb el nom artístic de Diego Monjo El 1953 participà en l’estrena de Canigó , d’A Massana Durant la dècada de 1950, formà part de la companyia de Maria Espinals amb la qual enregistrà una bona quantitat de sarsueles A partir dels anys seixanta alternà el cant i la tasca d’assistència escènica Al cap de poc temps, passà a exercir les funcions de director d’escena d’…

Li són atribuïdes la lletra i la música d’un gran nombre de cançons litúrgiques i profanes esparses en un centenar de manuscrits, els quals coincideixen a situar-lo, encara que sota diversos noms "Herman", "Johanns", "Hanns" o, senzillament, "monjo", al servei de l’arquebisbe de Salzburg, Pilgrim II von Puchheim 1365-96 La cinquantena de peces religioses atribuïdes a aquest personatge -moltes adaptacions d’originals llatins- comprenen invocacions a la Mare de Déu, per al calendari litúrgic i per al santoral La nadala Josef, lieber neve mein encara és cantada El repertori profà…

Soci del Centre Excursionista de Catalunya CEC, el Club Alpí Núria i el Club Esquí Barcelona, el 9 de març de 1935 feu la travessa La Molina-Puigmal-Núria-Noucreus-Ulldeter, amb Carles Bertrand, Oriol Canals i Andreu Figueras Destacà en proves d’esquí alpí i de fons, d’habilitat i salts d’esquí, i guanyà diverses competicions d’àmbit català i estatal

Membre del Club Alpí Núria, participà en els Jocs Olímpics d’Hivern de Grenoble 1968

Jugà tres temporades en el Gimnàstic de Tarragona 1947-50, on arribà procedent de l’Atlético Aviación i jugà 72 partits Després marxà al València i, posteriorment, entrenà equips catalans, com el Martorell, l’Igualada, el Lleida, el Badalona, l’Europa i l’Hospitalet També exercí de secretari tècnic al Sabadell 1973-74

Es formà a Llotja amb Antoni Alsina Treballà als tallers d’Eusebi Arnau i de Josep Llimona Estudià anatomia a la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, on el 1918 esdevingué, per oposició, escultor anatòmic Anà pensionat 1919 a París —on Despiau el prengué en consideració— i a Brusselles Professor auxiliar de l’Escola de Belles Arts de Barcelona des del 1923, esdevingué numerari el 1927 i fou catedràtic del 1943 al 1961 Exposà a París 1954, a Terrassa 1955, a Madrid 1956 i a l’Architecture League de Nova York Obtingué el Gran Premi Internacional d’Escultura Conreà…