Resultats de la cerca
Es mostren 31 resultats
Hipàcia
Matemàtiques
Matemàtica, metgessa i filòsofa.
Escrigué un comentari als sis primers llibres de l' Aritmètica de Diofant i també un tractat sobre les Còniques d' Apolloni El seu pare fou Teó d'Alexandria , prestigiós matemàtic i astrònom, del qual aprengué els descobriments astronòmics de Ptolemeu Es preocupà d’editar l' Almagest , l’obra més important d’aquest insigne astrònom grec Fou una defensora indiscutible de la filosofia neoplatònica i s’oposà a la implantació del cristianisme al Museu d’Alexandria, del qual fou el darrer director Morí assassinada al carrer en mans de cristians fanàtics en veure que no volia…
Joan Escot Eriúgena
Filosofia
Cristianisme
Filòsof i teòleg.
Estudià a Irlanda, i dirigí l’escola palatina de Carles el Calb, per al qual traduí el Pseudo-Dionís Les seves obres, De divisione naturae i De divina praedestinatione , foren condemnades Suscitada per la dogmàtica cristiana, la seva obra fou el primer gran intent medieval de fer-ne una sistematització d’estructura neoplatònica El principi organitzador és la Natura, absoluta i única, alhora causa eficient i final de tot, car tot en procedeix per emanació i tot hi retorna per exigència ontològica d’allò que és creat i, més encara, redimit Entre els pols de la Natura increada i…
escola
Jove patrícia , obra de l’escola de Leonardo da Vinci
© Corel Professional Photos
Història
Conjunt de pensadors, escriptors, artistes, científics, etc, que segueixen unes mateixes directrius ideològiques, estilístiques, estètiques, metodològiques, etc, i que manifesten en llur activitat i producció uns trets comuns peculiars i distintius.
Hom anomena les escoles per països concrets escola italiana, flamenca, etc o per ciutats com l’escola florentina i les escoles de Cambridge o d'Alexandria, o també des d’un punt de vista cronològic, sigui en sentit estricte com l’escola anglesa del s XVIII i l’escola romàntica, en art o amb un significat més ampli com les escoles clàssica i neoclàssica, en economia, o àdhuc segons el contingut ideològic o artístic escola cínica, escola surrealista, etc Hi ha també escoles, formades per deixebles, imitadors i estudiosos d’una personalitat important, que reben llur nom del mestre que segueixen…
il·luminisme
Cristianisme
Doctrina i moviment, difosos sobretot a la península Ibèrica, que col·loquen, en una línia de caire protestant, l’experiència mística religiosa per damunt de tot altre criteri de veritat.
Sobre una mística neoplatònica, revifada pel Renaixement, i amb una oberta simpatia per tot el que fos reduir la pràctica religiosa externa —litúrgia, sagraments, pregària oficial—, l’illuminisme considerava la fe com a amor o experiència mística, interpretava l’Escriptura en funció d’aquesta i practicava una ètica llibertària, utòpica i pacifista, fruit d’una interpretació de la llibertat cristiana com a llibertat de l’abandó, al qual hom arriba per la contemplació o deixament dexamiento , totalment oposat a qualsevol tipus de voluntarisme Els desordres sexuals, atribuïts als…
Orígenes
Fragment del comentari d’Orígenes a l’Èxode, provinent d’Urgell (segle IX)
© Fototeca.cat
Filosofia
Literatura
Cristianisme
Exegeta, pensador i escriptor cristià.
És considerat per molts com el de major significació de l’època prenicena o de la patrística en general Deixeble i successor de Climent d’Alexandria en la direcció de l’ escola cristiana d’Alexandria , a causa de dificultats amb el seu bisbe originades per la predicació només era llec quan Orígenes començà a predicar i per l’ordenació presbiteral conferida per altres prelats, s’establí a Cesarea de Palestina, on fundà una nova didascàlia D’ideologia bàsicament neoplatònica era deixeble d’Ammoni Saccas, l’eruditíssim i crític Orígenes aprofità per a la teologia cristiana n’és el primer…
escola de Pèrgam
Escola neoplatònica (neoplatonisme=, fundada per Edesi, deixeble de Jàmblic (s. IV), i esdevinguda famosa per Julià l’Apòstata.
Hi foren mestres, entre altres, Màxim, Crisant, Prisc, Eusebi, Sallusti i Eunapi de Sardes, el qual escriví Vides dels sofistes , espècie de crònica de l’escola ~400
filosofia islàmica
Filosofia
Filosofia desenvolupada en el món islàmic.
La filosofia aparegué en el món musulmà com una disciplina essencialment estrangera L’estricta ortodòxia de l’islam sunnita només concebia el coneixement de Déu des d’un punt de vista fonamentalment jurídic Això no obstant, i amb l’ajuda de les traduccions d’obres científiques i filosòfiques gregues, directament de l’àrab o a través del siríac Gondēšāpūr, fou introduïda l’especulació filosòfica, sovint en un difícil equilibri per no caure en l’heterodòxia Així, els traductors Ḥunayn i el seu fill Iṣḥāq, entre altres, assimilaren erròniament Aristòtil al neoplatonisme D’altra banda, atès que…
escola d’Atenes
Escola neoplatònica dels ss V-VI dC, fundada per Plutarc d’Atenes i que comptà Procle entre els seus representants.
L’escola pertangué a la tendència metafisicoespeculativa del neoplatonisme i es caracteritzà per la seva orientació teològica i sistemàtica, per l’aplicació de la lògica a les especulacions metafísiques i per l’atenció prestada a la idea d’emanació
ascetisme
Religió
Esforç constant i sistemàtic per a atènyer la perfecció ètica o religiosa per mitjà de la repressió dels vicis, renúncies voluntàries de plaers lícits i, a vegades, fins i tot imposició voluntària de mortificacions corporals, i per mitjà de l’exercici de les virtuts, la pregària i el recolliment interior.
El mot grec, αασκησιέ, que originàriament significava exercici i entrenament a fi d’aconseguir força i domini en els jocs atlètics, passà als filòsofs estoics en el sentit de pràctica de disciplina moral o esforç d’alliberament de tot lligam terrenal per tal d’aconseguir l' apátheia απάφεια o impertorbabilitat pròpia dels savis D’una forma o altra, l’ascetisme ha estat practicat en la majoria de les religions i, fins i tot, ha donat lloc a estils de vida específics monjos del budisme, devots hindús, essenis jueus, terapeutes egipcis, eremites o monjos cristians, etc La paraula engloba,…
filosofia bizantina
Filosofia
Moviment ideològic que va del segle VI al XV dins l’àmbit d’influència de l’Imperi Bizantí, caracteritzat sobretot per la incorporació de la filosofia grega al cristianisme.
Aquest moviment presenta una fisonomia pròpia en la qual hom pot destacar els trets següents una filosofia orientada originàriament a la religió, implicada en les lluites teològiques cristologia, iconoclàstia, hesicasme i amb el predomini d’un misticisme espiritual que afavorí la incorporació del neoplatonisme en el cristianisme, gràcies sobretot a la influència del Pseudo-Dionisi i a la difusió que en féu Màxim el Confessor un gust predominant de la intuïció metafísica profunda tendent a copsar la unitat del món i el lloc que l’home ocupa en l’ordre universal una certa tendència al…