Resultats de la cerca

Fou comandant en cap de les tropes franceses de la Xina en 1937-38 i de les Forces Franceses Lliures de les Antilles i les Guaianes el 1943 A la fi de la guerra s’installà a la seva casa familiar de Prada, al Conflent els seus avantpassats havien posseït les fargues de Cuixà i de Rià Publicà les novelles Le chant des sirènes premiat per l’Académie Française el 1953, Journal d’une ombre premi Édouard Herriot, 1956, Contes cruels de Chine et du grand océan des îles Prix du Conte, 1960, Épopée des troupes coloniales en collaboració i Vendée créole

Professor d’institut, el seu talent literari fou descobert molt tardanament per LSciascia quan llegí el pròleg que havia escrit per a un llibre de fotografies Gràcies a Sciascia, el 1981 es publicà la seva primera novella, Diceria dell’untore , escrita el 1971, guardonada amb el premi Campiello i traduïda aviat a diversos idiomes, on feia servir l’experiència dels anys passats en un sanatori prop de Palerm 1943-46 Posteriorment publicà Museo d’ombre 1982, Argo il cieco 1984, La menzogne della notte 1988, Calende greche 1990 i Qui pro Quo 1991 Morí víctima d’un accident de trànsit

Amic d’Émile Zola, compongué, sobre texts d’aquest, moltes òperes, d’orientació naturalista o realista Destacaren Kérim 1887, Le Rêve 1891, L’attaque du moulin 1893, Messidor 1897, Lazare 1905 i Naïs Micoulin 1907 Compongué també un ballet Les Bacchantes , 1912, una Ouverture Héroïque 1883, poemes simfònics La belle au bois dormant , 1886, un Requiem amb orquestra i orgue, melodies, etc Exercí la crítica musical en diversos periòdics, publicà alguns estudis Musique de Russie et musique de France , 1903 La vie et les oeuvres de Gabriel Fauré , 1921 i un llibre sobre Zola i llur amistat,…

Collaborà a “El Camí”, La Revista i La Publicitat Presidí l’Ateneu Empordanès, i fundà i dirigí la revista “Ofrena” La seva prosa, d’arrel empordanesa, és rica i plàstica La temàtica gira a l’entorn del paisatge i els records elegíacs Publicà les narracions Sol de posta 1918 i Solada de contes 1921, sis contes —publicats inicialment a “La Publicidad”— amb un pròleg de Salvador Albert Edità Fragments de judicis crítics de les primeres edicions de “Sol de posta” i de “Soladade contes” 1922 Seguí la publicació de Tres rondalles de poble 1925 i El bes a la mà 1979 Com a poeta signà À l’…

Les seves novelles se situen generalment en ambients degradats del sud dels EUA, dels quals fa un retrat desapassionat i cru Presenta personatges torturats per les febleses i les exigències religioses, sense caure, però, en una literatura moralitzadora Adrienne Mesurat 1927, Léviathan 1929, Moïra 1950, L’autre 1971, Le mauvais lieu 1978, etc Ha escrit també obres de teatre Sud 1953, L’ennemi 1954, L’ombre 1956, Demain n'existe pas, l’automate 1985, Les pays lointains 1987 i Dixie 1995 El seu Journal, iniciat el 1919 i del qual fins a la mort hom en publicà disset volums, incideix…

Vida El seu pare, militar descendent d’una família aristocràtica, volia destinar-lo a la carrera diplomàtica, però acceptà que es dediqués a la música El fet que s’hagués format a París sota la supervisió d’A Rejcha repercutí molt en el seu estil, clarament influït per la música francesa d’aquell moment La seva primera òpera, Pierre et Cathérine , s’estrenà a Alemanya l’any 1835, però Flotow intentà assolir l’èxit com a compositor a París Després d’una sèrie d’obres que el donaren a conèixer, l’any 1844 estrenà a Hamburg la que és considerada per molts la seva millor òpera, Alessandro…

Mentre cursava estudis de lletres fou mobilitzat a la Segona Guerra Mundial passà després a la resistència i participà en l’alliberament de París En 1944-47 fou periodista a Combat , diari dirigit per  Albert Camus , el qual l’influí profundament i l’esperonà a escriure Posteriorment treballà a France-Soir i, des del 1963, fou membre del comitè literari de Gallimard La seva primera obra publicada fou l’assaig Le rôle d’accusé 1949, però la major part de la seva obra és formada per novelles  Les monstres 1953, Les embuscades 1958, La voie romaine 1960, Le palais d’hiver 1965, Ciné-roman 1972,…

Format al British Film Institute de Londres i a la televisió suïssa, fou un dels capdavanters del “nou cinema” suís El seus films, com ara L’invitation 1973,  Pas si méchant que ça 1974, La dentellière 1977, premiat a Canes,  La provinciale 1980 i La mort de Mario Ricci 1982 reflecteixen una minuciosa observació de la realitat social del seu país Posteriorment rodà Orfeo 1985, adaptació de l’òpera de Claudio Monteverdi, la faula Si le soleil ne revenait pas 1987, L’ombre 1992, on retorna a la crítica social del seu país, Le dernier été 1997, una història d’antisemitisme a partir…

Professor a Friburg Suïssa el 1889 i al Collège de France, a París, des del 1903 Refutà la teoria romàntica de l’origen de les epopeies i en construí una altra, fundada en l’individualisme de la creació artística Segons ell, el naixement de l’epopeia francesa fou determinat bàsicament pels contactes de clergues i joglars a través dels monestirs, principalment en les rutes dels grans pelegrinatges Reaccionà contra el mètode d’editar antics texts usat fins al seu temps Són bàsics en aquest aspecte els estudis La tradition manuscrite du Lai de l’Ombre 1928 i De l’édition princeps de…

Redactor de Cahiers du Cinéma  1961-78, revista de la qual fou redactor en cap 1966-71, dirigí programes cinematogràfics per a la televisió abans de rodar el documental Les deux marsellaises 1968, al qual seguiren, entre d’altres, La Cecilia 1975, Carnets de bal 1980, L’ombre rouge 1981, La campagne de Provence 1992, Marseille contre Marseille 1996,  Jeux de rôles a Carpentras 1998, Durruti, portrait d’un anarchiste 2000,  Nos deux marseillaises 2001 i  Rêves de France à Marseille  2003, tots sobre temes socials i polítics Fora d’aquest gènere rodà  Le bal d’Irène 1986,  Jeune…