Resultats de la cerca

Són substantiu, adjectiu, pronom, article, verb, adverbi, preposició i conjunció La interjecció no sol ésser considerada pròpiament una part de l’oració Alguns gramàtics anomenen també les parts de l’oració categories gramaticals categoria

Les llengües romàniques només mostren alguns reflexos esporàdics d’aquesta oposició, com ara la selecció del pronom interrogatiu qui , per al gènere animat tanmateix, només persona i què per als altres qui vols dir / què vols dir

Tot mot de més d’una síllaba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica , accentuada o amb accent prosòdic Els mots que tenen l’accent a la darrera síllaba s’anomenen aguts els que el tenen a la penúltima, plans els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síllaba tònica Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions a , e , i , o , u as , es , is , os , us en , in posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent demà, manté, cafè, jardí, raó, això, comú menjaràs, progrés,…

Així, la pronunciació ú, en lloc de ó, de l’antiga o tancada llatinovulgar cançú, cançó i l’anteposició del pronom a l’infinitiu o gerundi se pentinant , pentinant-se són dues isoglosses que separen el rossellonès de la resta del català oriental feix d’isoglosses

Formalment, el català només conserva com a restes del gènere neutre els pronoms demostratius això , allò i els arcaics açò , ço , els indefinits tot , alguna cosa , quelcom , l’interrogatiu que , el pronom feble ho formes referides a alguna cosa indeterminada o a un conjunt d’antecedents presos collectivament

Hom discuteix si és cananea com l’hebreu, el moabita i el fenici o independent com l’arameu Des d’un punt de vista morfològic, les característiques principals són l’existència d’una forma doble del pronom independent de primera persona, com en l’hebreu i el fenici ank an , l’ús d’un pronom dual de primera i tercera persona en el cas dels pronoms possessius i no de la segona i la tercera, com en l’àrab i de la primera persona en el dels acusatius, l’àmplia utilització del dual en els substantius de totes les llengües semítiques l’ugarític és la que empra més aquest…

El nombre, doncs, dóna lloc a la distinció entre singular i plural Algunes llengües per exemple, el grec presenten també, a més, l’oposició entre dues individualitats nombre dual i més de dues d’elles El nombre és una categoria pròpia de les parts de l’oració que constitueixen el grup nominal substantiu, adjectiu, pronom, article, la qual determina també correlativament, en el pla sintàctic, el nombre del verb

Així, a passi-ho bé , el pronom no es refereix a res d’identificable, però distingeix la frase de passi bé i a penso en això, que no hagi vingut , el demostratiu no fa sinó evitar la seqüència impossible en que La gramàtica generativotransformacional fa un ús freqüent de bases buides abstractes o “elements morts” dummy elements que, en la descripció estructural d’una frase matriu, marquen les possibilitats d’inserció d’altres frases transformades