Resultats de la cerca
Es mostren 19993 resultats
província circumboreal
Biologia
Província biogeogràfica de la regió boreoalpina, al nord de les regions eurosiberiana, nord-americana occidental i nord americana oriental, entre la província àrtica, al nord, i el límit meridional de la taigà, al sud.
La clímax general és el bosc d’aciculifolis o taigà, amb diferents variants segons l’espècie dominant en cada sector S'estén de Noruega fins a Kamtxatka i del sud d’Alaska fins a Terranova Alguns autors també hi enclouen els estatges subalpins de coníferes de les muntanyes medioeuropees i nord-americanes
província submediterrània
Biologia
Província meridional de la regió biogeogràfica eurosiberiana, que marca la transició cap a la regió mediterrània.
El paisatge hi sol ésser caracteritzat pel predomini del bosc caducifoli sec rouredes de roure martinenc i de roure valencià, castanyedes, etc
província austromediterrània
Geobotànica
Província meridional de la regió mediterrània, corresponent principalment al domini de les màquies i dels espinars.
província atlàntica
Biologia
Geobotànica
Província de la regió biogeogràfica eurosiberiana que comprèn les terres de l’Europa occidental sotmeses a climes marítims temperats i molt humits.
La clímax hi és, en general, el bosc de planocaducifolis rouredes de roure pènol i de roure reboll, bosc mixts amb freixes, avellaners, bedolls, trèmols, etc a muntanya, sovint, fagedes Quant l’home destrueix el bosc, el sòl s’acidifica fàcilment, tendeix a ésser cobert ràpidament per landes de brucs i de falgueres o de bruguerola, i per pasturatges, la qual cosa explica la intensa verdor característica del paisatge S'estén del sud de Noruega al centre de Portugal i al vessant septentrional dels Pirineus la baixa Vall d’Aran és típicament atlàntica Una part de la vegetació de la muntanya…
província oromediterrània
Geobotànica
Alta muntanya mediterrània, de clima fred a l’hivern i relativament sec a l’estiu.
La vegetació que hi és més abundant és de coníferes, matollar xerogeàntic a més altitud, i pedruscall amb herbes perennes disperses a les parts més altes Comprèn les altes muntanyes d’Andalusia i les de l’Àfrica del nord
província petrològica
Mineralogia i petrografia
Regió natural, sovint difícil de destriar, on les roques corresponents a determinats cicles d’activitat ígnia es caracteritzen individualment i col·lectivament per la seva composició química i mineralògica, la textura i l’estructura, la gènesi, les alteracions, els fenòmens metamòrfics i tot el que indiqui comunitat d’origen i analogia d’evolució.
província religiosa
Cristianisme
Circumscripció territorial pròpia de molts ordes i congregacions religiosos, més gran que les divisions administratives internes dels estats.
província eclesiàstica
Dret canònic
La més àmplia de les circumscripcions territorials eclesiàstiques, constituïda per un grup de diòcesis, territorialment contigües, anomenades sufragànies, i administrada per un arquebisbe o metropolità, normalment el de la seu més antiga o més important.
província eclesiàstica Tarraconense
Cristianisme
Província
Demarcació territorial eclesiàstica basada en l’antiga província romana civil de la Tarraconense.
Tot i la presència ja al segle III d’un bisbe de Tarragona, Fructuós o Fruitós, martiritzat el 259, la província no assolí la seva plena estructura fins al període visigòtic L’any 516, data de celebració del primer concili provincial, comprenia, a més de la de la capital, Tarragona, les següents diòcesis ja documentades anteriorment Barcelona 347, Girona 400, Ègara 450, Vic 516, Lleida 516, Empúries 516, Tortosa 516, Urgell 527, Roses segle V, Saragossa 254-58, Calahorra 306 o 457, Osca 527, Tarassona 549, Pamplona 589, Oca o Auca Burgos Amaia i Segia vall de l’Ebre i Alesanco o…
província eclesiàstica Cartaginense
Cristianisme
Província
Demarcació territorial eclesiàstica, també denominada Cartaginense Espartària, basada en la província romana civil corresponent.
A mitjan segle VII comprenia les seus episcopals de Toledo metròpolis, Complutum Alcalá de Henares, Sigüenza, Osma, Palència, Segòvia, Valeria Valera, Arcavica i, a la part meridional, Oretum Granátula, Segobriga , confosa durant molt temps amb Sogorb, però que cal situar a Cabeza del Griego, prop d’Uclés, València, Xàtiva, Dénia, Elx juntament amb Elo , Basti Baza, Mentesa La Guardia de Jaén, Acci Guadix, Biatia Baeza, Castulo Cazlona i Bigastrum Cehegín Anteriorment, també al sud, existiren les seus d’ Abula Abla, Urci , Eliocroca Llorca, Carca Caravaca, la de Cartago Nova…