Resultats de la cerca

Fitxà pel Futbol Club Barcelona 1933-35 procedent del Saragossa Jugava de mig i amb el Barça disputà 42 partits i marcà dos gols Guanyà el Campionat de Catalunya 1935 Jugà amb la selecció catalana en un Catalunya-Espanya celebrat el 14 de febrer de 1934

Arquebisbe, primer de Ravenna i després de Bolonya 1952-58, i cardenal 1953-76 Destacat promotor de la pastoral i del moviment litúrgic a Itàlia, per la seva actuació i els seus escrits una cinquantena d’opuscles, es distingí també en les qüestions ecumèniques i socials Fou president del Consilium de litúrgia

Passà als Agulló i als Pascual de Quinto

Li havia estat concedit privilegi de noble el 1748, en cap del seu pare, el coronel Josep de Carbonell i Solier Passà als Oliveres i als Pasqual de Quinto

Es donà a conèixer a Roma amb la seva òpera Quinto Fabio 1738 Hom en conserva dos Stabat Mater , l’òpera Giunio Bruto 1748 i l’òpera còmica Il governatore 1747 Introduí fragments concertants en les òperes còmiques També escriví cantates, àries i duos

Les seves notes diferencials procedien dels plantejaments que possibilitaren el corrent Crònica de la Realitat Fou important el paper que hi tingué el crític Tomàs Llorens Hi collaboraren, amb l’Equip Crònica, Martí Quinto, Juan Antonio Toledo, Marí, Josep Maria Gorris, etc Empraren la ironia, els contrasts significatius i imatges aparentment estereotipades, unint al realisme la imaginació satírica

Procedent de l’amateurisme Actiu entre el 1945 i el 1957, abandonà després les seves activitats fílmiques Feu comèdies, com Un ladrón de guante blanco 1945, Ha entrado un ladrón 1948, cintes d’acció policíaques, com Los agentes del quinto grupo 1954 i Atacando el peligro 1957, i, sobretot, adaptacions literàries, com Don Juan de Serrallonga 1947 —un dels primers intents a la postguerra de mitificació popular d’un tema històric català— i La niña de Luzmela 1949 Treballador conscienciós, no trobà, però, un estil propi

Forma part d’un conjunt de blocs cristallins molt fallats entre els rius Saladillo i Quinto hom hi pot distingir tres grups de serralades d’est a oest al sector central hi ha les principals altituds Cerro los Gigantes, Cerro Champaquí, el més alt 2 884 m, i Cerro de las Ovejas És drenada, entre d’altres, pels rius Primero, Segundo, Tercero i Cuarto al vessant oriental, i pel Conrala, a l’occidental Té importants jaciments minerals a Comechingones beril, tungstè, bismut i és un centre important de turisme

La direcció de les forces republicanes corresponia al general Pozas, cap de l’exèrcit de l’Est L’atac inicial, diversificat sobre vuit punts, escindí el front per Azaila i es consolidà a l’altura de Mediana-Fuendetodos-Fuentes de Ebro, aïllant Belchite després d’haver neutralitzat Quinto i Codo, situats més al nord La penetració republicana fou dificultada per la dura resistència que oferí Belchite, població ben fortificada i defensada per 2000 homes, bé que fou ocupada el 6 de setembre, quan l’ofensiva general estava aturada davant Saragossa

Advocat, periodista i crític literari, el 1935 fundà a Roma el Centro Sperimentale di Cinematografia que dirigí fins el 1943, les revistes Bianco e Nero 1937 i Rivista del Cinema Italiano 1952 Collaborà com a guionista en alguns films destacats i realitzà cinc llargmetratges basats en obres literàries i tocats d’un cert calligrafisme Via delle Cinque Lune 1942, La Bella addormentata 1942, La Locandiera 1943, Ultimo amore 1946 i Patto col diavolo 1948 Escriví Cinematografo 1935, Cinque capitoli sul film 1941, La regia 1946, Il film nella battaglia delle idee 1954, Cinema, quinto potere 1954,…