Resultats de la cerca
Es mostren 290 resultats
Kitakyūshū
Ciutat
Ciutat del ken de Fukuoka, a l’illa de Kyūshū, Japó.
És una conurbació industrial de cinc ciutats, reunides administrativament el 1963 Moji, Kokura, Tobata, Yahata i Wakamatsu, que, situada al N de l’illa, prop d’una conca hullera, és un gran complex siderúrgic També hi és important la indústria química, la tèxtil, la de la porcellana i la del vidre
boc de Biterna
Folklore
Nom amb què era designat el dimoni als Països Catalans.
Segons una creença medieval molt difosa, el dimoni s’apareixia en forma de boc i era adorat per les bruixes reunides en sàbat És esmentat a l' Espill de Jaume Roig i al Llibre d’ordinacions de la vall d’Àneu s XV Probablement es tracta de la reminiscència d’un culte pagà anterior al cristianisme
Bibliografia Medical de Catalunya
Inventari d’obres escrites per metges dels Països Catalans, publicat a Barcelona el 1918.
Conté 2 625 cèdules, reunides en l’exposició bibliogràfica annexa al Segon Congrés de Metges de Llengua Catalana 1917 Tot i que també hi foren catalogats texts històrics o literaris, el conjunt és fonamentalment de caràcter científic, i constitueix un important aplec de materials per a l’estudi de la medicina catalana del s XIII al XIX El volum porta una extensa introducció d’Eudald Canibell
cúrcuma

Rizomes i espècia de cúrcuma
Botànica
Alimentació
Gènere de plantes, de la família de les zingiberàcies, amb una cinquantena d’espècies pròpies sobretot de l’Àsia tropical, de les quals la Curcuma longa és extensament conreada a l’Índia i a altres regions càlides.
Tenen un rizoma ample, fulles oblongues o ellíptiques de 30 a 40 cm de llarg i de 10 a 20 cm d’ample, i flors de color groc pàllid reunides en espigues Els rizomes forneixen un tint i l’espècia del mateix nom, molt aromàtica, de sabor picant i amarg, que és utilitzada per aromatitzar i acolorir la mostassa, formatges, conserves, etc És un dels principals components del curri
crisomonadals
Botànica
Ordre de crisofícies unicel·lulars amb un flagel o dos (més rarament tres o quatre) generalment desiguals i en part barbulats.
N'és característica la formació de cists endògens, silicificats, generalment en forma d’ampolla i sovint amb un obturador al coll Comprenen espècies amb plastidis generalment parietals, de color daurat algues petites amb un flagel Chromulina o amb dos i la cèllula nua Ochromones , o amb una paret pèctica en forma de didal Kephynion , o bé reunides en colònies esfèriques Synura o ramificades Dynobryon Viuen principalment en el plàncton d’hivern en aigües continentals pures
esbarzer

Esbarzer comú
© Fototeca.cat
Botànica
Planta arbustiva, de la família de les rosàcies, perenne, sarmentosa, de tiges llargues, robustes, arquejades o procumbents, anguloses i proveïdes de forts agullons falciformes.
Té fulles de 3 a 5 folíols dentats, verd fosc i glabres al dessobre i recoberts d’un toment blanc al dessota Les flors, rosades o ocasionalment blanques, són reunides en ramells paniculats i racemosos Els fruits, bacciformes, formen una pluridrupa anomenada mora , vermella al principi i negra a la maturitat, que és comestible És una de les espècies més importants de la bardissa , bé que també és en unes altres formacions vegetals
ortiga

Ortiga gran
© MC
Botànica
Gènere d’herbes anuals o perennes, de la família de les urticàcies, amb pèls urticants, de fulles oposades, lobulades o dentades, de flors unisexuals tetràmeres i de fruits en aqueni.
Són plantes nitròfiles que creixen en runes, solars, vora corrals i cases de pagès, etc L’ ortiga balera o de pilotes U pilulifera , perenne i dioica, té les flors femenines reunides en glomèruls esfèrics llargament pedunculats L’ ortiga gran U dioica , perenne i dioica, fa de 30 a 150 cm d’alçària És la que exigeix més humitat Aspecte d’una ortiga petita © Fototecacat L’ ortiga petita U urens , anual i monoica, ateny de 10 a 60 cm d’alçària
llei sàlica
Història
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents.
D’origen sàlic franc, fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X 1316 Vigent també a la corona catalanoaragonesa, fou introduïda a la corona d’Espanya per Felip V d’Espanya 1713 Carles IV intentà d’anullar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina
Vallverd

Santa Maria de Vallverd
© Fototeca.cat
Monestir
Monestir cistercenc femení ( Santa Maria de Vallverd
), situat a Os de Balaguer (Noguera), dins l’antic terme de Tragó de Noguera.
Sembla que s’originà per l’adopció de la regla cistercenca d’un grup de donades reunides prop de l’antic priorat de Tragó Constituït el 1172, en provingueren les monges que fundaren el monestir de Casbas, al Somontano d’Osca Fins el 1189 hom hi constata una doble comunitat masculina i femenina El 1452 se li afegiren les monges del monestir de les Franqueses, de Balaguer Fou suprimit el 1474, i els seus béns foren incorporats al monestir de Poblet Resten només algunes ruïnes de l’església i el claustre