Resultats de la cerca

Relacionat inicialment amb els crepusculars Tignola, 1911, adquirí notorietat principalment amb drames històrics o llegendaris a la manera de D’Annunzio La maschera di Bruto 1908, La cena delle beffe 1909, L’amore dei tre re 1910, La Gorgona 1913, etc

Les seves novelles, d’un estil eixut, àrid i fins i tot pesat, representen el rebuig conscient de la novella concebuda com a narració literària Cal esmentar-ne Il podere 1921 i Tre croci 1920 Són típics els seus personatges, que expressen una total apatia i incapacitat de viure

Vida Fou el més jove d’una de les més antigues famílies patrícies de la Romanya L’elevat estatus social familiar contribuí favorablement al fet que Corelli gaudís d’una acurada formació musical Inicià els estudis a Faenza i Lugo i més tard es traslladà a Bolonya, on estudià violí amb destacats mestres El 1670 fou admès, a l’edat de disset anys, a l’Accademia Filarmonica Allí entrà en contacte amb l’escola bolonyesa de compositors, formada per figures de la talla de M Cazzati, GA Perti, GP Colonna, GB Vitali i G Torelli Durant aquesta època exercí d’organista a la basílica de Sant Petroni…

Estudià a Milà Es dedicà sobretot a l’òpera, gènere en el qual fou influït per Boito, més que no pas pels autors veristes més pròxims a ell Assolí èxits amb Hellera 1909 i La nave 1918, però sobretot amb L’amore dei tre re 1913, basada en el drama homònim de Sem Benelli, estrenada a Barcelona el 1930

Autor de nombroses novelles La morsa , 1918 La mia esistenza d’acquario , 1919 Le donne senza amore , 1920 i comèdies Marionette, che passione , 1918 La bella addormentata , 1919 Tre vestiti che ballano , 1927 El seu teatre té un considerable significat polèmic i històric i constitueix, juntament amb el de Pirandello, la negació i la dissolució del teatre verista i burgès del s XIX

Periodista —corresponsal a París entre el 1920 i el 1930—, des del 1940 es féu famós per les seves novelles i narracions, escrites en un estil lacònic i concís, d’una gran riquesa expressiva D’entre les seves obres destaquen Tre berättelser ‘Tres narracions’, 1946, Nya berätttelser ‘Noves narracions’, 1949, Viktor 1955 i Vägar och möten ‘Camins i troballes’, 1960

Profundament influït per Diofant, escriví l' Algebra, parte maggiore dell’aritmetica, divisa in tre libri 1572 Una segona part sobre geometria es conserva inacabada Matemàtic de transició, fou el primer a treballar amb nombres imaginaris, cosa que li permeté de resoldre diverses equacions Introduí noves notacions, com els parèntesis El seu principal treball d’enginyer fou l’assecament de les terres pantanoses de Val di Chiara Toscana

Fou promotor, juntament amb el seu germà Gasparo, de l’Accademia Letteraria dei Granelleschi 1747-62, de tendència conservadora És autor de Marfisa bizzarra 1774, poema en dotze cants, de Memorie inutili 1797, autobiografia, i de deu Fiabe 1761-65 per al teatre Amore delle tre melarance, Turandot, L’augellin belverde, etc, algunes de les quals han estat modernament convertides en llibrets d’òpera

De jove viatjà per tot Europa, i en recollí les impressions a Lettere familiari ai suoi tre fratelli 1762-63 Installat a Venècia, publicà, amb el pseudònim d' Aristarco Scannabue, la revista “La Frusta Letteraria” 1763-65, però, prohibida pel seu to polèmic, la continuà a Ancona 1765 Decebut del seu país, tornà definitivament a Anglaterra 1766 La seva obra més important és, potser, Discours sur Shakespeare et sur monsieur de Voltaire 1777

En la seva primera obra narrativa, Il nome sulla sabbia 1924, es palesa ja el contrast, de caire romàntic, entre una viva sensualitat i una vigilant consciència moral, contrast que es mantindrà al llarg de tota la seva producció i que revela, també, influències dels corrents del decadentisme europeu Cal destacar Tre storie d’amore 1931, La presenza del male 1948, Gli egoisti 1959, Antica terra 1968 i La terra abbandonata 1971