Resultats de la cerca
Es mostren 142 resultats
dissimilar-se
Fonètica i fonologia
Esdevenir, un fonema, dissemblant d’un altre que té a prop per la dificultat de repetir la mateixa articulació en determinades circumstàncies.
apicodental
Fonètica i fonologia
Dit del fonema l’articulació del qual es caracteritza per l’aplicació activa de l’àpex de la llengua tocant les dents.
Dins el grup dels fonemes apicals catalans, són apicodentals d i t, anomenats, a vegades, només dentals
assibilació
Fonètica i fonologia
Fenomen particular de palatalització, freqüent en la fonologia diacrònica de moltes llengües, que consisteix en l’avançament del lloc d’articulació d’un fonema posterior que es converteix, quan arriba a aquesta etapa, en un altre de sibilant per influència assimilatòria d’un fonema palatal que l’atreu.
medial
Fonètica i fonologia
Dit del fonema realitzat a la part central de la cavitat bucal, com les vocals [a] i [ə] i les consonants palatals i dentals.
atac
Fonètica i fonologia
Manera de posar-se en moviment vibratori les cordes vocals en pronunciar un fonema vocàlic en posició inicial de mot o d’emissió fònica.
N'hi ha de dues menes atac dur , quan el moviment vibratori s’inicia a plena freqüència tret característic i fonològicament demarcatiu en alemany, i atac suau si les vibracions s’acceleren a partir d’un començament a baixa freqüència, com es dóna en les llengües romàniques
obert | oberta
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza, articulatòriament, mitjançant una separació intermaxil·lar o linguopalatal relativament gran respecte a d’altres fonemes considerats neutres o tancats.
En català els fonemes vocàlics /ę/ i /ǫ/ be bę́, son sǫ́n són oberts enfront de /ẹ/ i /ọ/, tancats bé bẹ́, són sọ́n
atonicitat
Fonètica i fonologia
Impròpiament, pèrdua relativa tant de la intensitat com del to, la freqüència o l’altura musical d’un fonema vocàlic o d’una seqüència sil·làbica.
Aquests factors acústics, però, són ben diferents entre ells, malgrat llur tendència a manifestar-se correlativament
monema
Lingüística i sociolingüística
En la terminologia d’André Martinet, unitat significativa mínima de la primera articulació del llenguatge (articulació doble), en oposició a la unitat distintiva o fonema
.
Els monemes que pertanyen al camp del lèxic o vocabulari són lexemes lexema Els que formen part de l’estructura gramatical són morfemes morfema
nasal
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que presenta, com a tret distintiu, unes ressonàncies procedents de les cavitats nasals que depenen, articulatòriament, de l’obertura del conducte rinofaringi.
Acústicament, es manifesten com a formants febles entorn de 250 i 2 500 cicles per segon En català hi ha tres fonemes pròpiament nasals /m/, /n/ i /n/
sonant
Fonètica i fonologia
Fonema, sempre sonor, capaç d’ésser nucli ensems marge (sil·làbic) en distintes estructures sil·làbiques i que actua, per tant, com a element vocàlic i consonàntic.
Tot i que comparteixen aquestes característiques els fonemes líquids l, r, m, n i alguns de vocàlics, sobretot els més tancats i, u , de fet només els primers són descrits com a sonants en la majoria d’escoles lingüístiques