Resultats de la cerca

Bastit sense ajut institucional, fou inaugurat amb tres concerts de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, dirigida per Herbert von Karajan Consta de la Sala Magna, amb capacitat per a 1 700 oients i un escenari de 800 m 2 , i la Sala Mozart, concebuda com a teatre i amb 331 localitats, a més de set sales més i diverses dependències És la seu dels concerts de l’Orquestra Simfònica de Balears Actualment és dirigit pel fill del seu fundador, Rafael Ferragut

Estudià el trombó al conservatori de Ljubljana amb Karas, al de París amb Lafosse i Mason i composició amb LBerio i RLeibowitz i és professor de trombó des del 1968 a l’escola superior de música de Colònia Gran virtuós que ha portat la tècnica d’aquest instrument a les màximes possibilitats de la música d’avantguarda, ha compost Étude pour Folklora I 19 solistes, La Ronde Orquestra, Discours I-II-III trombó, 5 trombons, 5 oboès, i Voie narrador, cor i orquestra

En la seva música i els seus espectacles, provocadors i sarcàstics, combinà el rock and roll amb elements de la música “culta” contemporània Aconseguí un gran èxit amb el grup Mothers of Invention, i posteriorment amb l’orquestra Grand Wazoo La seva discografia inclou, entre d’altres, Freak out 1966, Hot Rats 1969 i Sheik Yerbouti 1979 Altres produccions són l’òpera rock Joe Garage 1979, la suite per a orquestra Yellow Shark 1992 i el film 200 Motels 1971

Estudià al conservatori de Barcelona amb Joan Massià i Josep Ricart i Matas Seguí cursos de perfeccionament a Lausana amb Marçal Cervera i Arpad Gerecz i a Düsseldorf amb Antonio Janigro Fins el 1985 fou violoncel solista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i després 1985 passà a ésser-ho de l’orquestra del Liceu de Barcelona Des del 1980 fou catedràtic del seu instrument al conservatori de Barcelona Fou membre del Quartet Sonor, del Trio Ciutat de Barcelona i del Trio Bartók

De molt jove la seva família s’establí a Barcelona, on estudià al  Conservatori Superior de Música , del qual fou professor a partir del 1958, catedràtic d’harmonia, contrapunt i fuga des del 1969 i sotsdirector del 1973 al 1981 Deixeble de Joan Toldrà, Joaquim Zamacois, Ricart i Matas i Joan Gibert, fou també professor del Conservatori de Tetuan i de l’Institut Joan Llongueres Parallelament a la docència, exercí com a director d’entitats corals i folklòriques i desenvolupà una remarcable obra en la qual predomina la influència popular, en forma d’harmonització de cançons tradicionals…

Estudià amb el seu oncle i posteriorment ho feu al Conservatori de París, on obtingué el primer premi del concurs de final de carrera El 1942 ocupà el lloc de primer solista de l’Orquestra de Concerts Lamoureux El 1949, poc abans d’incorporar-se a l’Orquestra de l’Òpera de París, obtingué el primer premi del Concurs Internacional de Ginebra El 1957 inicià la seva tasca docent al Conservatori de París Estrenà obres d’autors contemporanis i presidí l’associació Amics del Fagot Francès

De formació autodidàctica, es traslladà a Nova York el 1930 i començà a actuar com a banjoista El 1937, ja com a guitarrista, entrà en l’orquestra de Count Basie, on, amb molt poques interrupcions, romangué durant cinc dècades Greene, sempre amb guitarra acústica, fou un guitarrista acompanyant La pulsació característica i immediatament identificable de l’orquestra de Basie resultava del seu suau però incisiu acompanyament, sempre amb acords, un per cada temps del compàs Contribuí al repertori de Basie amb algunes composicions, com Corner Pocket

Fou educat musicalment pel seu pare, també violinista Debutà a quinze anys a disset s’incorporà a l’Orquestra del Teatre Bolšoj de Moscou Durant molts anys actuà com a violí solista per tot Europa, i en tornar al seu país s’inicià en la composició Va escriure música per a orquestra, algunes òperes, entre les quals Ammalet-bek , Taras Bul’ba i Sten’ka Razin , i també cançons inspirades en el folklore rus, que constitueixen la part més atractiva de la seva obra

D’adolescent treballà professionalment a Boston El 1927 s’installà a Nova York i entrà a l’orquestra de Duke Ellington com a intèrpret de saxo alt i clarinet Les orquestracions d’Ellington demanaven saxòfon baríton i Carney l’adoptà, creant un so i un estil per a aquest instrument ingrat i llavors molt poc desenvolupat Fou, doncs, el saxofonista baríton per excellència, i una de les veus indispensables del so de l’orquestra de Duke Ellington, on romangué fins el 1974, any de la mort d’ambdós

Aprengué piano i saxòfon, i a disset anys començà a treballar professionalment com a trompetista El 1943 entrà en l’orquestra d’Andy Kirk, i el 1945 reemplaçà Dizzy Gillespie en l’orquestra de Billy Eckstine Al final del 1946 deixà Eckstine, i durant els quatre últims anys de la seva vida feu una sèrie d’enregistraments amb els millors músics de bop , i fou un dels músics més importants de la primera època d’aquest gènere musical Originalment influenciat per Dizzy Gillespie, Navarro desenvolupà el seu propi estil, proper al del saxofonista Charlie Parker