Resultats de la cerca

Identificable amb algun dels membres del llinatge Escrivà de Romaní, pertangué al cercle de les justes poètiques de Bernat Català de Valleriola a València el 1602, en les quals presentà tres poemes Autor de dècimes, vuitenes i sonets cultistes i barrocs, presentats a diversos certàmens poètics i publicats ocasionalment al recull commemoratiu de la beatificació de Lluís Bertran 1608 publicà quatre composicions, en el recull dedicat a Tomás de Villanueva, dues 1608, 1620, una per la mort de Francesc Jeroni Simó 1614 i una en la justa en honor de sant Lluc 1623

Pertanyent a la Casa d’Orange-Nassau, és filla de la reina Juliana I i del príncep Bernat de Lippe-Biesterfeld Graduada en dret per la Universitat de Leiden 1961, fou designada princesa hereva el 1948 El 1966 es casà amb el diplomàtic alemany Claus von Amsberg, amb qui ha tingut tres fills, Guillem Alexandre, Joan Frisó i Constantí, i del qual enviudà l’any 2002 Abdicà el 30 d’abril de 2013 en el seu fill Guillem Alexandre , i posteriorment el seu títol oficial fou el de Princesa Beatriu dels Països Baixos

Acadèmic de Sant Carles 1803 És autor de diverses obres religioses en esglésies i convents de València, Alacant, Penàguila, Alcanalí i Xàtiva, així com de temes neoclàssics, com Píram i Tisbe Museu de Belles Arts de València, i històrics, com Ramir el Monjo Academia de San Fernando, Madrid Fills seus foren Bernat Llàcer i Viana , autor del relleu Legionaris romans mostrant el cap de Pompeu a Juli Cèsar 1831 Museu de València, i els pintors Joan Llàcer i Viana — Dénia 1855 i Vicent Llàcer i Viana — València 1858

Format amb Botticelli i el seu pare Filippo Lippi A Florència completà els frescs de la capella Brancacci, a l’església del Carmine, que Masaccio deixà inacabats 1481-83, i decorà la capella Strozzi, a Santa Maria Novella 1488-1503 El seu estil es caracteritza alhora per una interpretació versàtil de la tradició i per la influència del naturalisme flamenc Aparició de la Mare de Déu a sant Bernat 1483-88 a la Badia florentina El 1488 decorà, a Roma, la capella Caraffa, a Santa Maria sopra Minerva

Estudià lletres i fou secretari redactor de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i secretari de la Societat Catalana de Filosofia 1923 Després de la guerra civil de 1936-39, ja vidu, fou ordenat sacerdot i fou professor del seminari conciliar de Barcelona Collaborà a “Estudis Franciscans”, “Criterion” i “La Paraula Cristiana” amb estudis sobre el pensament franciscà, com Les escoles dominicana i franciscana en “Lo somni de Bernat Metge” 1926 Sobre temes orientals publicà Aplec d’estudis bíblics i orientals 1901 i Els Pobles d’Orient 1919

Com a tema iconogràfic ha estat conreat, a l’Orient cristià, especialment en el món grec i eslau a l’Occident ha estat un tema especialment difós durant les èpoques gòtica, renaixentista i barroca Als Països Catalans, on hom en venera una pretesa relíquia al monestir de la Santa Faç , cal destacar-ne la representació en el díptic gòtic de Miquel Alcanyís, atribuït abans a Bernat Martorell, i la pintura de Joan Gascó Museu Episcopal de Vic, d’un intens dramatisme, que havia estat atribuïda a Bartolomé Bermejo

El llinatge de la família que vivia en aquesta fortalesa es perfila a partir del 1183 amb Bernat de Vilatamar Més tard el llinatge es va refondre amb els Palmerola Vicenç de Palmerola residia a Vilatamar entre el 1398 i el 1406 i s’anomenava indistintament de Palmerola o de Vilatamar La seva filla Blanca es casà amb Pere Despujol de la domus de Despujol de Voltregà i seguí les vicissituds d’aquesta família Aquesta antiga domus s’ha transformat en mas, que encara conserva la disposició de la fortalesa dels segles XIV-XV

Segons Lluís G Constans, al segle XIII surt documentada una família de cavallers a Vilert La quadra de Vilert era part de la senyoria dels Sales Segons aquest autor, el 1242, trobem un Bernat de Vilert “Bernardus de Villacerto” l’any 1271 és esmentat un Ramon de Vilert Sembla, segons Constans, que el 1357 la fortificació de Vilert fou comprada pel monestir de Banyoles Darrerament, l’anomenat castell dels Moros, a les Anglades de Vilert, ha estat reconstruït pel seu propietari Des de l’exterior, hom pot veure alguns panys de paret d’època medieval

El lloc figura en documents del segle XIV com “Vilastna” 1319, “Vilatna” 1327 i “ Vilasna ” 1362 L’any 1285 el rei Jaume I en vengué la jurisdicció a Bernat Aruc Al final del segle XVII era lloc reial L’església parroquial pertanyia a l’ardiaconat de Girona Ja era construïda l’any 899, en què consta com a possessió del monestir de Santa Maria d’Amer L’edifici primitiu fou reedificat l’any 1678 En depenen el santuari de Santa Margarida de Bescanó i el de Sant Sebastià

El castell d’Arestui, avui desaparegut, era situat a la vall de Baiasca i té una història molt semblant a la d’altres castells propers La seva primera notícia documental és força tardana Els castells i les viles de Biuse, Arestui, Tírvia, Glorieta i Farrera foren empenyorats l’any 1296 per la comtessa vídua Blanca de Bellera al comte Roger Bernat III de Foix per 53 000 sous melgoresos Inclosa dins la baronia de Rialb, la jurisdicció d’Arestui passà l’any 1435 dels Bellera als comtes de Foix i vescomtes de Castellbò