Resultats de la cerca

Ingressà a la marina i lluità a Gibraltrar 1782 Carles IV li encomanà la recopilació de notícies i documents de la marina per al museu marítim de Cadis El 1792 ingressà a la Real Academia de la Lengua, i poc després, a la de Bellas Artes de San Fernando El 1800 fou membre de l’Academia de la Historia, que presidí el 1824 Lluità contra els francesos 1793-95 i s’oposà a Josep Bonaparte Publicà una Colección de documentos inéditos

Fill de Galceran de Castellar, senyor de Picassent, i de Bernadona de Borja i Montcada, filla de Galceran Gil de Borja Protonotari apostòlic, fou nomenat arquebisbe de Trani, a la Pulla 1493-1503, i el 9 d’agost de 1503 succeí el cardenal Joan de Borja i Navarro d’Alpicat el Major a l’arquebisbat de Mont-real, a Sicília Fou nomenat cardenal el 1503 per Alexandre VI, del qual fou home de confiança per als afers familiars i polítics

Fill de Pere Felip Monlau Fou catedràtic d’història natural i d’agricultura a l’Institut Balear 1855-62 i d’agricultura a l’Institut de Barcelona 1862-72 Tornà a Palma, on dirigí el butlletí de la Cambra Agrícola Balear, de la qual fou també president Collaborà en revistes i almanacs mallorquins sobre temes de divulgació agrària i escriví una Història natural 3 volums i un Tratado de olivicultura 1875 La seva biblioteca fou donada al monestir de la Real

Després d’alguns curtmetratges com Biotopo i Viure sense viure , a La portentosa vida del Padre Vicente 1978 desenvolupà un estil festiu i provocador, que emprà també a Con el culo al aire 1980, Jalea Real 1981, Que nos quiten lo bailao 1983, Karnabal 1985, en collaboració amb Comediants i Daniya, el jardí de l’Harem 1987, aquests dos últims films guardonats amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya El 1989 rodà la comèdia El rey del mambo

Una de les seves primeres creacions fou el ninot del Sr Prokouk , que protagonitzà una sèrie 1946-58 de deu films curts Amb el seu segon llargmetratge, Cesta do Pravesku ‘Viatge a la Prehistòria’, 1953, assolí una gran reputació internacional, que quedà refermada amb Vynalez zkazy 1958 i Baron Prasil ‘El baró fantàstic’, 1961 En els seus llargmetratges posteriors predominà la imatge real sobre l’animació Els anys setanta realitzà una sèrie de dibuixos animats sobre les aventures de Simbad el marí

Fou pintor de la Real Casa y Fábrica de Los Cinco Gremios de Madrid Des del 1783 participà als concursos de la sala de flors de l’Acadèmia de Sant Carles i en guanyà diversos Fou un dels principals pintors de flors valencians del seu temps Treballà per a la fàbrica de ceràmica del Buen Retiro 1800-02 Hi ha obres seves al Museu de València, a l’Academia de San Fernando de Madrid, al palau de Riofrío i a altres colleccions

Format a l’Acadèmia de Sant Carles Dedicat a l’escultura religiosa, fou un dels principals imatgers de la seva època Hom ha considerat que s’inspirava en el barroquisme d’Ignasi Vergara Féu obres per a esglésies de Sogorb, Morella, Vila-real, Borriana, Ontinyent, València, Tarragona, etc, així com per a Madrid, Carrión de los Condes, Salamanca, Osca, Durango i Frías, entre altres El seu germà, Damià Pastor i Julià , format a València i a Roma, també féu obres religioses

Anà a París, on s’adherí al moviment surrealista 1933 Els seus collages i objectes són a mig camí entre una visió fantàstica, dadà i surrealista del món, com el seu Dinar de pell 1936, Museum of Modern Art, Nova York, que consisteix en un plat, una tassa i una cullera feta amb pell real d’animal Participà en el Fantastic Art Dada Surrealism de Nova York, el 1936, i en l’Exposition Internationale du Surréalisme, a París, el 1959

Fou l’atleta més destacat en la prova de 400 m tanques, imbatut durant deu anys 1977-87 i en 122 curses consecutives Guanyà la medalla d’or als jocs olímpics de Mont-real 1976 i Los Angeles 1984, la de bronze a Seül 1988 i fou campió del món a Hèlsinki 1983 i a Roma 1987 El seu rècord del món fou vigent fins el 1992, quan en els Jocs Olímpics de Barcelona fou superat pel nord-americà K Young

Fou degà del conservatori de Santa Maria di Loreto, de Nàpols, i director del de la Pietà dei Turchini 1673-1701, mestre de la Real Cappella i de la capella dels virreis de Nàpols Fou un dels introductors de l’òpera veneciana a Nàpols amb les seves òperes, com Lo schiavo di sua moglie 1672, contribuí a formar l’escola napolitana d’òpera, de la qual és considerat el cap juntament amb el seu rival Alessandro Scarlatti També escriví oratoris