Resultats de la cerca

Vida i obra També conegut, encara que inexactament, com Real de Fontclara o Jeroni del Real de Fontclara Nasqué al barri gironí del Mercadal Era membre d’una família de la petita noblesa catalana originària de Fontclara Baix Empordà que esdevingué ciutadana al final del s XVI quan emparentà amb una rica nissaga de mercaders, els Saconomina El seu pare, Miquel, morí quan Jeroni encara era un infant Fou l’oncle avi, Jeroni Saconomina, el seu padrí i tutor, qui més el protegí i l’influí en la seva vocació política i de cronista Es casà dues vegades, amb Agnès de Miquel i amb Francesca de Copons…

Fou deixeble de J Carreras i Dagas Dirigí la banda de l’hospici de Girona i fou professor de l’Escola Municipal de Música de la ciutat El 1910 fundà l’Academia Musical Gerundense, juntament amb Josep Saló i Tomàs Sobrequés Dirigí la societat claveriana La Regional Compongué obres ballables, com ara sardanes - Les dues ninetes , Gentilesa , Angelical , La pageseta , Stakanowitchz -, i també repertori per a instruments solistes Fou considerat un dels millors flautistes de les comarques gironines Com a pianista formà part d’alguns grups de cambra

Començà a competir oficialment el 1939, quan es creà l’Agrupación Deportiva Gerundense, que el 1940 es convertí en el Girona Club d’Hoquei Excepte dos anys al Futbol Club Barcelona 1950-52, amb el qual pujà a la màxima categoria, sempre jugà com a mig en el Girona CH, club en el qual es retirà el 1958 després d’haver guanyat tres Campionats de Catalunya 1941, 1942, 1954 Amb la selecció espanyola, guanyà els tres primers Campionats del Món i d’Europa de la seva història 1951, 1954, 1955 i la Copa de les Nacions 1952 Repetí títol en aquesta competició el 1953 reforçant el Reial Club Deportiu…

Membre del Grup Esportiu i Excursionista Gironí, en boxa fou campió d’Espanya amateur de pes pesat 1941 En atletisme destaquen els títols de campió de Catalunya en llançament de pes 1946 i de martell 1943, 1944, 1946, 1947, i els tres rècords catalans de llançament de barra, aconseguits entre el 1945 i el 1946 En Campionats d’Espanya assolí un títol de llançament de martell 1944

Fou una de les figures claus en el desenvolupament del bàsquet a les comarques gironines, primer com a jugador durant la dècada de 1940 i, posteriorment, en tasques directives Fou delegat de la Federació Catalana a Girona i presidí la federació provincial 1973-76 Després de la seva mort s’instituí el torneig commemoratiu Memorial Mateu Pell, que disputen els equips de les comarques gironines i serveix per a obrir la temporada

Soci fundador del Girona CH 1940 i del Girona FC 1946, es dedicà a l’arbitratge Començà dirigint partits del Campionat de Catalunya, el 1949 obtingué la categoria estatal, el 1957 feu el seu debut internacional a la Copa de les Nacions de Montreux, i es retirà el 1962 Uns quants anys després, presidí el Comitè Territorial d’Àrbitres de Girona

Jugà amb el Girona HC i el GEiEG Amb el Girona guanyà dos Campionats de Catalunya 1941, 1942 i amb el GEiEG fou subcampió d’Espanya 1947 Després de retirar-se fou entrenador del GEiEG i, posteriorment, president 1966-74

En rugbi fou jugador del Barcelona Unió Club, amb el qual aconseguí el Campionat de Catalunya 1952, i fou internacional en una ocasió Com a pilot automobilístic disputà diverses curses juntament amb Montserrat Barangó, la seva esposa En motociclisme quedà segon a les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc 1955 amb Raimundo Julià Exercí tasques organitzatives a la Penya Motorista de Barcelona

Era fill i deixeble de Jaume Roca i Delpech En les seves pintures, d’execució acurada, pròxima a l’hiperrealisme —fou un dels més personals representants de l’hiperrealisme o realisme màgic a Catalunya—, tracta el paisatge urbà amb desolades vistes de racons urbans catalans o anglesos, perseguint la revelació de la geometria que hi és implícita i eludint-hi la presència de la figura humana, per la qual cosa s’apropa al caràcter de la pintura metafísica Exposà des del 1965

Passà la infantesa a Barcelona, i en tornar a la seva ciutat natal formà part, amb divuit anys, del Girona Sport Club, amb el qual disputà dos partits contra l’Sport Empordanès de Figueres 1909 Frustrada la continuïtat d’aquell equip per la manca de recursos i els efectes de la Setmana Tràgica, el 1910 passà a les files del tercer equip del FC Barcelona De nou a Girona per fer el servei militar, fou davanter centre de l’Strong 1912-13, club en el qual captà l’afició popular amb els seus gols, una forta personalitat i el seu desplegament físic al costat de figures més joves que ell, com Roca,…