Resultats de la cerca

La primavera del 1958 fitxà pel FC Barcelona, just abans de la final de la Copa de Fires que guanyà el conjunt blaugrana Amb ell a la banqueta el Barça visqué un dels períodes més brillants de la seva història guanyà dues Lligues 1959, 1960, una Copa 1959 i una Copa de Fires 1958-60 En el partit de tornada d’aquesta competició ja no seia a la banqueta, ja que cessà després que el Barça fos eliminat pel Real Madrid en la semifinal de la Copa d’Europa Posteriorment, amb l’Inter de Milà conquerí dues vegades la Copa d’Europa i la Copa Intercontinental 1964, 1965 i dirigí la selecció espanyola a…

Amb el Club Deportiu Terrassa 1942-48 guanyà tots els Campionats de Catalunya disputats aquells anys i quatre d’Espanya 1943, 1945-46, 1948 Un cop retirat, el 1949 entrà a la directiva de la federació catalana com a tresorer El 1955 fou nomenat vicepresident de la Federació Catalana de Hockey FCH, creada arran de la separació de l’hoquei sobre herba i el patinatge, fins que accedí a la presidència 1961-63 A continuació ocupà el càrrec de vicepresident de la federació estatal 1963-72 Anteriorment actuà com a àrbitre des del 1951 i assolí la categoria internacional el 1953 Dirigí 30 partits…

Integrant de l’Escola Catalana de Ciclisme, fou dos cops campió del món d’americana 1999, 2006 i dos cops subcampió 2000, 2001 fent parella amb Joan Llaneras Disputà aquesta mateixa prova i la persecució per equips als Jocs Olímpics de Sydney 2000 Com a ciclista de carretera accedí al camp professional l’any 2000 amb l’equip Kelme-Costa Blanca, amb el qual guanyà la Clàssica d’Almeria 2000 i, un any més tard, dues etapes al Gran Premi Mosqueteiros i la Volta a l’Alentejo Entre el 2002 i el 2003 guanyà tres trofeus de la Challenge de Mallorca El 2004 fitxà per l’equip Illes Balears i s’imposà…

La seva trajectòria es desenvolupà principalment a Catalunya amb el Club Ciclista Provençalenc La temporada 1955-56 accedí al camp professional amb l’equip Mobylette, amb el qual fou tercer al Trofeu Masferrer 1956 El 1958, amb l’Ignis-Penya Solera, guanyà la prova de Montblanc En 1959 passà al Faema, equip amb el qual es projectà internacionalment com a gregari de Federico Martín Bahamontes i debutà en el Tour de França, amb una segona classificació en una etapa de la Dauphiné-Libéré, i també aconseguí la victòria al Trofeu Jaumandreu i a Benifaió La temporada 1960-61 competí amb el Kas i…

Arran de l’èxit que assoliren els seus programes històrics a la televisió italiana, el 1968 accedí a la realització cinematogràfica amb el film Galileo , que obtingué un considerable ressò A l’èxit posterior d’ Il portiere di notte 1974 succeïren Al di là del bene e del male 1977 —entorn de Nietzsche—, La pelle 1981 —basat en la novella homònima de Curzio Malaparte—, Interno berlinese 1985 i Francesco 1988, biografia de sant Francesc d’Assís que el 2014 tornà a rodar en un telefilm de més de 3 hores de durada Posteriorment dirigí el drama psicològic  Dove siete Io sono qui 1993 i Ripley’s…

Llicenciada en filologia clàssica, del 1967 al 1974 fou professora de filologia grega a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 1970 Ocupà el lloc de vicedegana del Collegi de Doctors i Llicenciats de Catalunya i Balears 1971-77 El 1974 ingressà al PSUC El 1983 accedí al càrrec de regidora d’ensenyament a l’ajuntament de Barcelona, i un any més tard fou diputada al Parlament de Catalunya Des del curs 1984-85 és catedràtica de filologia grega Arran de les eleccions municipals del 1987 passà a ser tercera tinent d’alcalde i responsable de cultura i joventut, càrrec que canvià pel de…

Llicenciat en dret a la Universitat de Sofia, exercí d’advocat entre els anys 1978 i 1989 L’any 1990 s’involucrà en la política activa, i esdevingué membre i portaveu de la Unió de Forces Democràtiques SDS a Plovdiv, la segona ciutat més gran de Bulgària L’any 1992 fou ministre de justícia en el primer govern no comunista de Bulgària des del 1944 Un any més tard 1993, renuncià el càrrec arran de la dimissió del govern de l’SDS, i esdevingué president del consell legal de l’SDS Del 1994 al 1996 fou diputat al Parlament, on presidí el grup de l’SDS Al juny del 1996, fou escollit candidat del…

Ingressà al Partit Comunista Ucraïnès PCU el 1960 i accedí al comitè central del partit el 1970 Fou cap del departament de propaganda del PCU 1980-88 i del departament d’ideologia 1988-89 Diputat del soviet suprem ucraïnès 1990-91 i conseller d’estat de l’URSS 1991 Quan el parlament ucraïnès aprovà el juliol del 1990 la declaració de sobirania fou elegit president del parlament, lloc en què fou confirmat el desembre del 1991 El setembre del 1993 cedí la flota de la mar Negra a Rússia, la qual cosa provocà la dimissió del primer ministre, Leonid Kučma, càrrec que assumí personalment Kravčuk En…

Accedí a la secretaria general del Partido Socialista  PS el 1992 Enginyer de professió, en les eleccions legislatives de l’octubre del 1995 derrotà Fernando Nogueira i succeí Aníbal Cavaco Silva  en el càrrec de primer ministre, en el qual fou confirmat en les eleccions del 1999 Aquest any també ocupà la presidència de la Internacional Socialista , en la qual fou reelegit el 2003 La seva política es caracteritzà per l’europeisme i l’èmfasi en el creixement econòmic El 2001, a conseqüència de la desfeta socialista en les eleccions municipals, dimití el càrrec de primer ministre Els anys 2005-…

Membre de l’ètnia Marehan, s’incorporà a la policia colonial, cos en el qual arribà a inspector en cap, el màxim grau per a un nadiu Assolida la independència el 1960 com a resultat de la fusió dels antics protectorats britànic i italià, accedí a la presidència del país amb un cop d’estat el 1969 President de l’Organització d’Unitat Africana 1974, integrà el seu país a la Lliga Àrab i s’enfrontà a Etiòpia pel control de la regió d’Ogaden 1977-78 El 1980 trencà la seva relació amb l’URSS i inicià una nova etapa d’acostament als Estats Units Amb la seva política de voler unificar les ètnies,…