Resultats de la cerca
Es mostren 418 resultats
Bryn Terfel
Música
Baríton gal·lès.
Estudià a l’Escola de Música de Galles i a la Guildhall School of Music Debutà el 1990 com a Guglielmo Così fan tutte a l’Òpera Nacional Gallesa, i tres anys més tard es presentà amb èxit al Covent Garden de Londres com a Fígaro Les noces de Fígaro Des de llavors ha esdevingut un dels barítons més sollicitats de la seva generació en l’escena operística internacional i també en l’àmbit dels enregistraments fonogràfics Ha cantat en cèlebres teatres d’òpera, com el Metropolitan de Nova York i l’Òpera de Viena, i en importants festivals, entre els quals hi ha el Festival de Salzburg, on el…
concert
Música
Composició musical que oposa un instrument solista (o més) a l’orquestra.
Fins al s XVII hom utilitzà aquest terme fent referència a una composició exclusivament instrumental, amb més d’un intèrpret per qualsevol part polifònica Torelli 1709 i Albinoni foren els primers a escriure'n, com una variant del concerto grosso, en què es destaca el virtuosisme d’un sol solista Sol tenir tres moviments extensos, en els quals hom intercala una cadència o dues Els instruments més emprats pels compositors han estat el violí i el piano, bé que n'hi ha per a gairebé tots els instruments Entre els de violí es destaquen els de Vivaldi i Mozart, el de Beethoven, un de Mendelssohn,…
Eduardo De Filippo
Teatre
Dramaturg, actor i director teatral italià.
Fill de Luisa De Filippo i d’Eduardo Scarpetta, un dels actors italians més cèlebres del seu temps Al llarg de la seva vida treballà com a actor, primer en la companyia familiar De Filippo i posteriorment en companyies pròpies que tingueren gran èxit de públic a Itàlia Entre la seva extensa producció dramàtica destaquen les obres Natale in Casa Cupiello 1931, Questi fantasmi 1946, La grande magia 1948, La paura numero uno 1951, Mia famiglia 1953, Bene mio, core mio 1956, Sabato, domenica e lunedì 1959, L’arte della commedia 1964, Il contratto 1967, Il monumento 1970 o Gli esami non finiscono…
Mark Ravenhill
Teatre
Dramaturg anglès.
Estudià literatura anglesa i teatre a la Universitat de Bristol A la dècada dels anys noranta es convertí en un dels dramaturgs britànics d’èxit més controvertits, i fou catalogat pel crític Aleks Sierz com un dels tres principals representants juntament amb Sarah Kane i Anthony Neilson del que Sierz anomenà teatre in-yer-face , que als anys noranta es caracteritzà per produir obres amb representacions explícites de la violència i el sexe La seva producció se centra en personatges contemporanis a l’autor, amb temàtiques socials i polítiques d’actualitat, com ara la diversitat sexual o el…
Salvador Escamilla i Gómez
Salvador Escamilla i Gómez
© AVUI
Ràdio i televisió
Música
Teatre
Radiofonista, actor i cantant.
Actuà en teatre català i fou un dels impulsors de la Nova Cançó, que contribuí decisivament a difondre Com a cantant començà la seva carrera en castellà, al final dels anys cinquanta, però de seguida es passà al català, llengua que usà fins que deixà el món de la cançó, cap a la darreria dels seixanta El seu repertori se centrà en versions de temes cèlebres d’autors com Charles Aznavour, George Gershwin, Josep Maria Espinàs o Bob Dylan, i també en temes de pellícules de Walt Disney, entre d’altres Enregistrà una quinzena de discs Fou pioner dels programes radiofònics en català a Ràdio…
Manuel Gas i Salvador
Música
Baix espanyol.
Essent encara un infant es traslladà amb els seus pares a Barcelona, on combinà els estudis de cant al Conservatori Superior de Música del Liceu amb una feina de grum a l’Hotel Colón Debutà al Teatre Goya de la ciutat comtal el 1931 amb unes aplaudides funcions de La favorita , de G Donizetti, i poc després interpretà la mateixa obra al Teatre Olímpia al costat de M Valverde i H Lázaro Tornà a actuar a Barcelona després d’haver-ho fet a Como els anys 1933 i 1934 El 1936 cantà Aïda en unes funcions a l’aire lliure a València i la temporada 1936-37 debutà amb La forza del destino , de G Verdi,…
Antonio Gaetano Pampani
Música
Compositor italià.
Entre el 1726 i el 1734 fou mestre de capella a la catedral de Fano Després d’una breu estada a Pesaro, exercí el mateix càrrec a la catedral de Fermo La seva acceptació com a membre de l’Accademia Filarmonica de Bolonya el 1746 marcà un punt d’inflexió en la seva carrera musical El prestigi que adquirí es reflectí en l’augment del nombre d’encàrrecs i fou a partir de llavors que compongué les obres més importants del seu catàleg Escriví gran quantitat d' opere serie per als principals teatres de Venècia, Roma, Milà i Torí El 1767 fou nomenat mestre de capella de la catedral d’Urbino, però…
caça
Música
Composició vocal en forma de cànon, molt estesa a Itàlia al segle XIV (on rebia el nom de caccia) i emprada també a Catalunya.
El tema és habitualment la caça o persecució amorosa Contemporània de l’antic madrigal del qual no és, doncs, l’antecessora, com hom ha volgut suposar, fou conreada per la major part dels músics de l' ars nova En la forma més corrent, és escrita per a dues veus agudes en cànon, a les quals ha estat afegida una tenora instrumental de valors llargs A França, al segle XIV, el mot chasse era gairebé sinònim de cànon, qualsevol que en fos el tema El parallel anglès, catch , forma particular d’Anglaterra des del segle XIV, consisteix en un cànon molt simple on han estat afegides paraules…
El Metrónomo
Música
Publicació musical bilingüe, de periodicitat setmanal, fundada a Barcelona per Josep Anselm Clavé i dirigida pel seu germà Antoni.
El primer número aparegué l’11 de gener de 1863 i, després de 84 setmanes, el darrer aparegué el 7 d’agost de 1864 Tenia la redacció al carrer del Comte de l’Assalt 34, 2n, i la impressió era a càrrec de Narcís Ramírez Dedicada a temes musicals i literaris, constava de vuit pàgines de mida foli, a dues columnes Publicava notícies i efemèrides musicals, informacions dels cors claverians i els concerts de la Societat Coral Euterpe a més, incloïa una crònica musical sobre el món de l’òpera i una secció dedicada a la literatura, amb fragments d’obres teatrals i proses diverses, biografies de…
Castell de Claravalls (Areny de Noguera)
Art romànic
Fins a mitjan segle XII el lloc de Claravalls formà part del castell d’Areny D’ençà i a partir de l’empenta del llinatge senyorial que prengué el seu nom, és quan es troben citats el castell i el terme de Claravalls Segons M Iglesias, el lloc passà dels Claravalls als Pellicer i després als Calassanç 1448, que en portaren el títol baronial i tenien representació pròpia a les corts del regne Els Calassanç foren personatges cèlebres del seu temps havien fet fortuna com a partidaris dels Antequera i gairebé monopolitzaren el càrrec de conseller general del quart comtat de Ribagorça al llarg del…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- 15
- 16
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina