Resultats de la cerca

Podria ser que fos el Matteo Ferrero que l’any 1451 servia com a xantre a la capella d’Alfons el Magnànim, a Nàpols El 1475, un tal Mateu Ferrer era tenorista a la capella reial de Catalunya i Aragó Dos anys més tard fou nomenat tenorista de la catedral de Barcelona, càrrec que ocupà fins el final del 1482 o el principi del 1483, que reemplaçà Esteve Estarramats en el lloc de mestre de cant de la seu No consta si fou compositor

Deixeble de F Valen a Oslo, més tard estudià a la Hochschule für Musik de Berlín amb M Butting i a Londres amb P Grainger Fou membre de l’Orquestra Simfònica d’Oslo en 1923-33 i a partir del 1935 s’interessà per la direcció coral i orquestral Compongué una obra força àmplia en què destaquen les peces corals, en una línia molt lírica i melòdica Estigué influït per la música tradicional, i el seu estil entronca amb el nacionalisme musical d’E Grieg

Des del 1837 estudià amb Ludwig Berger l’antic professor de F Mendelssohn i més tard ingressà a l’Institut Reial per a la Música d’Església, on treballà amb August Wilhelm Bach i Eduard Grell Després de la seva graduació esdevingué professor de l’esmentat Institut A part la seva fama com a intèrpret i compositor de música per a piano i de cambra, fou conegut pels seus escrits de divulgació sobre la gran literatura pianística, que gaudiren d’una important difusió en el seu temps

Estudià a la seva ciutat natal El 1973 obtingué el Premi Rakhmaninov per a directors d’orquestra Quatre anys més tard abandonà l’URSS i inicià una important activitat a Alemanya i els Estats Units A partir del 1984 fou un assidu convidat del Festival d’Ais de Provença Del 1985 al 1989 fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de Buffalo, i posteriorment, de l’Orquestra de París Ha efectuat nombrosos enregistraments i ha estat un dels principals directors convidats del Maggio Musicale Fiorentino

De petita cantà diverses obres sacres a l’església de Sant Agustí de València Fou deixebla de F Andrés a la mateixa ciutat i posteriorment es traslladà a Milà per ampliar la seva formació El 1923 debutà al Teatro Fuencarral de Madrid amb Aïda Amadeu Vives la contractà per a cantar diverses sarsueles, especialment Doña Francisquita , que interpretà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1933 al costat de M Fleta Set anys més tard, cantà al mateix teatre La Dolores , de T Bretón

Anomenat anteriorment κέρας ‘corn’, aquest tipus de vas acabà convertint-se en un got Però el ríton pròpiament dit, més tard fou utilitzat sempre per a beure a raig Modelat amb formes de rostres d’animals a la part inferior, tingué una especial fortuna a Itàlia, on fou emprat, en època romana, en la decoració de fonts i de jardins Entre els rítons que han estat conservats, és notable el del Palazzo dei Conservatori de Roma, d’estil neoàtic, firmat per l’atenès Póntios

Al s XIV servia per a denominar els instruments de les corts A partir del s XV apareixen a les catedrals interpretant obres religioses juntament amb les veus de la capella Més tard aquest mot designà només els sonadors d’instruments de vent i de fusta, flautes, gralles, cromorns, baixons, etc Al s XVI apareixen petites agrupacions o cobles de ministrers que intervenien en els actes oficials populars i que pertanyien a les corporacions ciutadanes En els documents hom troba també les formes ministril o menistrel

Editada per l’empresa catalana 5 Sports, amb seu i redacció a Barcelona, començà a publicar-se mensualment en castellà al febrer del 1979 El director era el periodista Carlos Martín Usieto i el redactor en cap, Antonio Mas Samora, que anys més tard es convertí en el director executiu Una de les redactores era Imma Pedemonte Al final del 1984 comprà la seva capçalera l’empresa gallega Galipress i traslladà la seva seu i redacció a la Corunya El darrer número es publicà l’any 1992

Fou el número 1 dels inicis del tennis de taula a Catalunya, fins i tot abans de la fundació de la federació catalana l’any 1935 Fundà i més tard presidí el Club de 7 a 9, guanyà l’oficiós Cam-pionat català del 1934 i l’oficial del 1936 tant en categoria individual com per equips Després de la Guerra Civil Espanyola tornà a jugar i fou campió català per equips el 1941 i en dobles i mixtos el 1942, sempre amb el mateix equip

Es formà al San Cristóbal de Terrassa, d’on passà al Terrassa Futbol Club 1968-71 i al Reial Club Deportiu Espanyol 1971-75, amb una cessió al Sabadell 1972-73 Disputà 37 partits de Lliga amb l’equip espanyolista Actuava de mig i més tard jugà al Cadis 1975-77, el Lleida 1977-80 i l’Igualada 1980-82 Com a entrenador ha dirigit, entre d’altres, l’Igualada, el Balaguer, el Granollers, el Terrassa, el Badalona, l’Oviedo i el Cerdanyola del Vallès