Resultats de la cerca

Practicà un expressionisme molt calligràfic i hieràtic Es feu conèixer amb el grup Sílex, dedicat a un expressionisme populista Passà per un constructivisme abstracte neoplasticista, de coloracions fosques i austeres A partir del 1958 entrà en una pintura informalista, matèrica, terrosa i aspra Es complicà amb relleus, i cap al 1960 obtingué unes matèries com ossoses, plenes de cràters o estructures poroses A la seva obra posterior reaparegué lentament el tema figuratiu que presentà descompost en obres de caràcter oníric

Fill del duc d’Estíria, Ernest I En ésser dividits els estats del seu pare, n'obtingué la part occidental, mentre el seu germà Frederic Vel futur emperador Frederic III rebé Estíria, Caríntia i Carniola Adquirí l’Alta i la Baixa Àustria 1458 i 1462 per mort de Ladislau I, únic fill de l’emperador Albert II, cinquè duc d’Àustria El 1462 fou excomunicat per Pius II i desterrat per Frederic en voler apoderar-se dels estats d’aquest

Educat en un ambient purità i en contacte amb els pagesos, el 1880 passà a Hèlsinki, on exercí el periodisme i on, sota la influència del naturalisme, publicà Papin tytär ‘La filla del pastor’, 1885, que obtingué un gran ressò Després d’un viatge a París, publicà unes sèries de paisatges i coses vistes — Lastuja ‘Encenalls’, 1891-1921 — , escrites sota el record de Daudet, i virà cap a un nacionalisme romàntic — Panu 1897, una gran novella històrica — i al psicologisme ibsenià Juha 1911

Obtingué el premi d’interpretació als festivals de Venècia del 1951 i el 1954 per La nuit est mon royaume i Touchez pas au grisbi 1953, respectivament Més films seus són Pépé-le-Moko 1936, La grande illusion 1936-37, Quai des brumes 1938, La bête humaine 1938, La traversée de Paris 1956, Les misérables 1957, Le tonnerre de Dieu 1965, L’affaire Dominici 1973, Verdict 1974 Prototip de l’home dur, però humà, fou el millor intèrpret de l’inspector Maigret

Es formà a Belles Arts Exposà individualment a Barcelona des del 1944, Roma, Madrid i Santander, i collectivament a diversos països Fou soci fundador, a Barcelona, dels Salons d’Octubre 1948-55 i assidu dels de Maig Partint del figurativisme, tendí a una estilització estructurada i colorista els anys cinquanta Posteriorment —des de 1958-59— esdevingué seguidor ressagat de la segona onada abstracta, sovint influït pel Will Faber d’anys anteriors Obtingué diversos premis, com els de dibuix Miró 1964 i Ynglada 1974

Fill del comte Robert VII de Boulogne El 1340 fou nomenat arquebisbe de Lió i cardenal el 1342 Innocenci VI li encarregà de gestionar la pau entre França i Anglaterra 1353 El 1359 començà a intervenir com a legat papal en els afers catalans i el 1361 obtingué la pau entre els reis de Catalunya-Aragó i de Castella Més tard el papa l’envià de nou com a legat 1371 per evitar una guerra entre Pere III i Gènova

Fill del comte Hug I de Brienne Succeí a Atenes el duc Guiu II, del llinatge de La Roche Enemistat amb la princesa de l’Epir i amb el sebastocràtor de Tessàlia, cercà l’ajut dels almogàvers i l’obtingué Però les pressions de Venècia el portaren a incomplir les condicions estipulades amb els catalans Aquests es giraren contra ell i el derrotaren a la batalla del Cefís 1311, que comprometé la influència francesa a Grècia, i on Gualter trobà la mort

Intentà d’ampliar la base representativa de l’estat, puix que hi pervisqué la legislació anterior a la independència Fou nomenat governador per una convenció reunida per ell 1841 per tal d’elaborar una constitució, a la qual les autoritats n'oposaren una de més moderada, mentre condemnaven la iniciativa unilateral de Dorr, que es revoltà 1841-42 Fou derrotat i condemnat a cadena perpètua 1844 Obtingué la llibertat el 1845, i el 1851 recuperà els plens drets de ciutadania

A París publicà Sensaciones de viaje 1896, amb la qual obtingué la medalla d’or de l’Academia Venezolana Políticament, collaborà amb la dictadura de JVGómez 1909 En la seva obra, de caràcter costumista, reflectí una concepció aristocratitzant i esteticista, impregnada de la seva formació francesa Conreà el castissisme amb un castellà musical, pictòric i barroquista Són obres seves Confidencias de Psiquis 1897, Cuentos de color 1898, Sangre patricia 1902, Camino de perfección 1910 i Entre las colinas en flor 1935

Collaborà a diverses publicacions periòdiques locals amb contes i poemes dispersos Fou assídua participant en nombrosos jocs florals i certàmens locals, en els quals obtingué diversos premis Publicà els poemaris Elvira, poemes les amoroses empremtes i allò que no torna 1950, Tribut al paisatge i fonts d’Olot 1953,  De l’amor i la desamor 1954, Jardí poètic 1975 i  Enfilant cançons, plec de poemes inèdits 1993 També publicà les obres de teatre En Tòfol i l’Agneta  1944 i  Las muñequitas  1944