Resultats de la cerca
Es mostren 4064 resultats
bel canto
Música
Estil vocal propi, principalment, de l’òpera italiana entre el final del segle XVIII i el començament del XIX, que es caracteritza per l’emissió natural de la veu, la uniformitat tímbrica en tots els registres, l’ús constant del legato, la facilitat d’emissió en el registre agut i la dicció elegant i àgil dels ornaments.
Per bé que es considera el segle XVIII com l’edat d’or del bel canto , l’expressió no apareix en els tractats dels teòrics de l’època El terme es començà a fer servir a mitjan segle XIX, a causa, especialment, de les observacions de G Rossini sobre l’òpera i el cant Els principals impulsors del bel canto foren els compositors italians d' opera seria A Scarlatti, N Porpora, N Jommelli i N Piccinni Els castrati , intèrprets per excellència de l’òpera barroca, imposaren una tradició vocal i interpretativa i influïren de forma notable en compositors d’òpera…
Il matrimonio segreto
Música
Òpera de Domenico Cimarosa, amb text de G.Bertati (adaptació hàbil d’una obra de D. Garrick i G. Colman), estrenada a Viena el 1792 davant Leopold II d’Àustria, que la feu repetir tota el mateix dia.
És l’òpera italiana més antiga del repertori habitual Cimarosa s’hi mostra preromàntic i anunciador de Rossini A Barcelona fou estrenada el 1793, i hi ha estat representada sovint
La Traviata
Música
Òpera, en tres actes, de G.Verdi, amb text de F.M.Piave (basat en La dame aux camélias, d’A.Dumas fill), estrenada a La Fenice de Venècia el 1853 (a Barcelona el 1855, i a Palma, Mallorca, el 1856).
Per primer cop Verdi tractà un assumpte contemporani i donà un èmfasi realista a la seva òpera, una de les més populars del món, considerada la iniciadora d’un canvi estilístic
Maria Rosa Ester i Güera
Cinematografia
Muntadora i cantant d’òpera.
Vida Abandonà l’escola secundària i començà a treballar amb el seu cunyat, el muntador Ramon Biadiu, com a meritòria a La tonta del bote 1939, Gonçal Delgràs, alhora que estudiava cant amb el mestre Marraco i després al Conservatori del Liceu Fou ajudant d’edició en diversos títols, principalment de Biadiu, com, per exemple, a Vida en sombras 1948, Llorenç Llobet i Gràcia, en què també interpretà una Avemaria que els protagonistes senten per la ràdio Debutà professionalment com a cantant al Liceu i com a muntadora a Campo Bravo 1949, el primer llarg de Pere Lazaga, amb qui treballà…
divo | diva
Giuseppe Borgatti
Música
Tenor cantant d’òpera italià.
El 1893 debutà amb Faust de Charles François Gounod Aviat es dedicà exclusivament a interpretar obres de Richard Wagner
obertura
Música
Peça musical que, com el seu nom indica, serveix d’introducció a una obra de dimensions més grans, generalment de caràcter dramàtic (òpera, oratori).
També pot servir, però, com a preludi d’altres tipus d’obra suite , simfonia, i fins i tot pot haver estat composta per a ser interpretada individualment Al principi del segle XVII, la tradició de començar les representacions que s’oferien a la cort amb una fanfara de trompetes començà a ser substituïda per introduccions amb diverses parts, anomenades simfonies Les obertures venecianes d’aquesta època 1670, aproximadament tenien dues parts, la primera lenta i en metre binari, i la segona ràpida i en metre ternari A Nàpols, al final del segle, A Scarlatti instaurà un tipus d’obertura basat en…
producció
Música
Conjunt d’aspectes que configuren la representació teatral d’una òpera -dramatúrgia, escenografia, vestuari, attrezzo, il·luminació, moviment dels solistes i del cor i gesticulació-, i també la supervisió i coherència d’aquests elements amb l’objectiu d’assolir el sentit -el concepte- de l’obra.
El responsable final de la posada en escena ha variat al llarg de la història de l’òpera i, de fet, la figura del director d’escena no es consolidà fins a la segona meitat del segle XX Abans, la responsabilitat escènica era assumida per persones que normalment exercien altres funcions dins la companyia Sembla que el genial escultor GL Bernini creava lletres, música, decorat i tramoia de les òperes de cort i assajava amb els solistes La presència d’un director es fa patent en l’òpera francesa dels anys 1670-80 JB Lully dirigia les seves òperes -construïdes de manera…
El vaixell fantasma
Música
Òpera en tres actes de Richard Wagner (dita també L’holandès errant, per tal com el títol original és Der fliegende Holländer), basada en un text del mateix Wagner sobre una antiga llegenda recollida per H.Heine.
Un capità holandès és objecte d’una maledicció ha de navegar set anys per mars tempestuoses, i té un sol dia per a assolir l’amor pur d’una noia que el redimeixi altrament, ha de continuar navegant Estrenada a Dresden el 1842, fou la primera òpera no convencional de Wagner i la primera que figura actualment al repertori habitual