Resultats de la cerca

Després d’una brillant carrera eclesiàstica a la cort de Climent VII, començà, vers el 1540, de freqüentar el cercle reformador de Juan de Valdés a Nàpols i acceptà la doctrina luterana de la justificació per la fe però repudià el cisma Exiliat a París, aprofità la tolerància de Pius IV per a tornar a Roma 1559 Perseguit per la inquisició el 1566, fou traït per Cosme I a Florència, empresonat i decapitat a Roma

Essent sotsdiaca fou escollit pel bisbe KTvon Dalberg 1802 com a collaborador en l’organització de l’església alemanya, amb independència i primat propi, en la línia josefinista josefinisme Defensà el febronianisme al congrés de Viena 1814 contra el cardenal Consalvi i el nunci GSeveroli El seu nomenament com a vicari administrador de Constança, invalidat per Pius VII 1817, portà a la supressió de la diòcesi 1821 És autor de diverses obres febronianistes

Protegit per JReynolds, el succeí com a pintor del rei 1792 Introduí innovacions en la tècnica del retrat, que aplicà sobretot en una primera etapa preromàntica Retrat de lord Granville Leverson-Gower , 1795-98, coll Earl Granville, Londres, però després del 1806 es decantà per un estil més clàssic, com palesen els Retrats de Waterloo 1815, dels principals personatges aliats participants en les guerres napoleòniques, o el del papa Pius VII 1818

Deixeble i collaborador d’Alberti, participà en la construcció del Palazzo Rucellai, Florència, i estudià a Roma la primera reconstrucció de Sant Pere del Vaticà Per encàrrec del papa Pius II realitzà, entre el 1459 i el 1462, la urbanització i edificació del centre de Pienza Com a escultor féu el Monument funerari de Leonardo Bruni ~1444, basílica de Santa Croce, Florència, primer exemple del tipus capella sepulcre on són integrades les diferents arts

Fou erigit el 1076 per Sanç III d’Aragó pel fet que la ciutat era la capital del regne d’Aragó per això era dit també, a l’alta edat mitjana, bisbat d’Aragó i que els bisbes d’Osca hi residien habitualment Reconquerida Osca el 1076, un mateix bisbe governava les dues diòcesis fins que, el 1571, Pius V les separà novament Actualment la diòcesi de Jaca és sufragània de l’arxidiòcesi de Pamplona

Professà al convent de trinitaris de la ciutat de Mallorca Doctor en teologia, fou catedràtic a la Universitat de Lleida Fou definidor general 1429 i visitador de l’orde, teòleg consultor de Pius II i arquebisbe de Messina 1448-49 Nicolau V el féu cardenal 1448 fou traslladat després a la seu de Lleida 1449-59 Preceptor, a Nàpols, del rei Alfons IV de Catalunya-Aragó i del seus fills, escriví el tractat De educatione principum

Franciscà, mestre en teologia, se separà dels conventuals i fundà la branca dels observants a Palma convent de Jesús, a Sóller 1458 i a Maó 1459 El 1461 Pius II li encarregà la pacificació de la revolta dels forans i ciutadans forà Auroritzat pel rei, fundà un hospital general que encara subsisteix i en el qual es reuniren tots els hospitals existents aleshores 1456 Deixà dos volums de sermons manuscrits, en llatí Hom n'intentà la beatificació

Duc d’Urbino Estigué al capdavant de les milícies de Milà i de Florència i de Ferran I de Nàpols Passà després a dirigir els exèrcits pontificis de Pius II, que el recompensà amb el títol de vicari de l’Església 1463 Fou cap de la lliga italiana i vencé els venecians a Molinella 1467 Fou un dels mecenes més importants del seu segle i convertí el seu ducat en un destacat focus cultural de l’època

Documentada ja al segle XI, sembla relacionada amb el pelegrinatge a Lo Puèi Velai D’autor desconegut, hom l’ha atribuïda a Ademar de Montelh o a Herimannus Contractus, monjo de Reichenau Introduïda a Cluny 1135, penetrà aviat al Cister i en altres ordes Pius V la inclogué en el breviari romà 1565 Alternant amb la melodia gregoriana, hom introduí versicles en polifonia, forma persistent encara en alguns llocs, com a Montserrat, on és coneguda per Salve montserratina

Els seus decrets foren la convergència del gallicanisme , del darrer jansenisme i del reformisme illustrat Illustració i volgueren ésser la formulació de l’estatut d’una església nacional Vuitanta-cinc de les seves proposicions foren condemnades per la butlla Auctorem fidei , de Pius VI 1749, butlla que fou prohibida als països regalistes, entre ells la península Ibèrica, on els decrets de Pistoia havien tingut àmplia divulgació Algunes de les seves reformes han estat posteriorment acceptades per l’Església