Resultats de la cerca

Estudià al Conservatori de Torí, on fou deixeble de F Alfano Format inicialment com a violoncellista, actuà en l’orquestra del Teatro Regio de Torí fins que el 1928 fou sollicitat a Florència, on collaborà en la formació de l’Orquestra del Maggio Musicale amb V Gui Interessat per la música italiana contemporània, dirigí estrenes d’obres de F Busoni o L Dallapiccola En 1936-43 i en 1945-53 estigué al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Roma i dirigí nombrosos enregistraments, especialment operístics El 1953 fou contractat com a director de l’Orquestra de l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma i…

Es formà com a pianista al Conservatori Giuseppe Verdi de Milà L’any 1920 inicià els estudis de clavicèmbal amb Wanda Landowska a París Durant molt anys collaborà amb aquesta intèrpret en concerts per a dos instruments de tecla L’any 1941 fou nomenat professor de clavicèmbal del Conservatori de San Pietro a Majella de Nàpols A partir del 1947 participà regularment en els cursos d’estiu de l’Acadèmia Musical Chigiana de Siena Publicà edicions d’obres de Benedetto Marcello, Giovanni Battista Grazioli i Alessandro Scarlatti Els anys 1948 i 1966 fou distingit amb el Grand Prix du Disque

Es destacà a Venècia com a autor de música sacra i d’òperes A Anglaterra estrenà, amb èxit, Penelope 1741, Sirbace 1743, etc De nou a Venècia, creà oratoris, com Isaac 1745 i Judith 1746, i collaborà amb Goldoni en òperes bufes, com Il filosofo di campagna 1754, La diavolessa 1755, etc Residí 1765-68 a la cort de Caterina II de Rússia hi compongué Ifigenia in Tauride 1768 i sonates per a clavecí Fou primer mestre de capella a San Marco de Venècia 1762-85

El seu nom era Emanuele Conegliano, però el canvià en convertir-se al catolicisme Menà una vida dissipada i fugí a Viena, on collaborà amb WA Mozart, per al qual escriví els llibrets —modèlics— de Le nozze di Figaro 1786, Don Giovanni 1787 i Così fan tutte 1790 n'escriví també per a Salieri i per al valencià Vicent Martín i Soler Una cosa rara, Il burbero di buon cuore , 1786, etc Passà a Londres i fugí més tard a Nova York 1805, on introduí l’òpera italiana i publicà una autobiografia

El 1916 debutà a la Scala de Milà L’èxit assolit a Torí 1918 amb Rigoletto li valgué la protecció de Toscanini i una carrera brillantíssima a tot el món Cantà al Liceu de Barcelona en 1930-31 i en 1941-42 Des del 1943 es dedicà al teatre i a l’ensenyament del cant

Fou mestre de capella de Sant Marc de Venècia La seva producció profana és constituïda per canzonette i madrigals de tres a vuit veus, i la religiosa, per misses, salms i motets

Fou franciscà menor i esdevingué general de l’orde 1701-04 Visqué la major part de la seva vida a Venècia, on fou nomenat cosmògraf de la República 1685 i fundà la societat geogràfica Accademia degli Argonauti A París construí 1683 uns globus terraqüis per ordre de Lluís XIV Les seves obres principals són Atlante Veneto 1690, una enciclopèdia, en ordre alfabètic, inacabada, que titulà Biblioteca universale sacro-profana 1709, Corso geografico 1694 i Cronologia universale 1707

Ocupada antigament pels venetoillírics i pels celtes, Aquileia esdevingué el 181 aC una colònia romana fortificada Després de Dioclecià fou escollida com a residència imperial El seu port tingué una gran importància com a centre d’expedició de mercaderies vers els països danubians i a Illíria Fou presa i destruïda per Àtila el 452 Seu episcopal, fou erigida en patriarcat al començament del segle VIII, que exercí la seva jurisdicció sobre tot el Vèneto fins a la supressió del patriarcat decretada el 1751 per Benet XIV

Format amb GBellini i Giorgione, treballà a la Llombardia 1521-22, frescs de la Passió, catedral de Cremona, a l’Emília 1528, frescs de l’església de Madonna di Campagna, Piacenza i principalment a la zona del Vèneto Mare de Déu de la Misericòrdia 1515, a la catedral de Pordenone frescs de la catedral de Treviso 1520 i de l’església de San Rocco 1528-29, a Venècia, aquests destruïts Destacat representant del corrent manierista, el seu estil monumental i refinat anuncià l’art d’Il Tintoretto

Llicenciat en medicina per la Universitat de Pavia 1944, inicià l’activitat científica a l’Institut Seroteràpic de Milà 1945-48, d’on fou director de recerca 1950-57 després d’una estada al departament de genètica de la Universitat de Cambridge 1948-50 Fou director dels departaments de genètica de la Universitat de Parma 1951-61, on fou professor extern, i de la Universitat de Pavia 1962-71 El 1971 s'incorporà a la universitat de Stanford Califòrnia EUA, com a professor al departament de genètica, que dirigí en 1984-88 Professor de la Medical School d’aquesta universitat fins el 1992 i emèrit…