Resultats de la cerca

Fou suprimida per Napoleó 1803 i restablerta pel govern de Lluís Felip 1832 Té la seu a París Consta de 50 membres titulars, 10 membres lliures, 12 membres associats estrangers i 60 corresponents Els acadèmics estan dividits en cinc seccions filosofia moral i sociologia legislació, dret públic i jurisprudència economia política, estadística i finances i història i geografia

Participà en la marxa sobre Roma i fou ministre d’afers estrangers 1929-32, de justícia i president de la Camera dei Fasci e delle Corporazioni 1939-43 Membre del Gran Consell feixista, dirigí 1943 la revolta que derrocà Mussolini, però poc després fugí a Portugal, i posteriorment se n'anà al Brasil Tornà a Itàlia l’any 1957

Fou ministre d’afers estrangers als governs Wellington 1828-1830 i Peel 1841-1846 Defensà els principis lliurecanvistes i dimití 1846 després de la derogació de les Corn Laws El 1852 ocupà el càrrec de primer ministre en un govern de coalició Dimití el 1855, després d’haver intentat inútilment d’evitar la guerra de Crimea

Fou nomenat intendent de Catalunya i com a tal fou president de la Junta Particular de Comerç de Barcelona 1763-76, la qual afavorí Lliurat a la junta l’antic edifici de la Llotja, durant la seva presidència, n'emprengué la reconstrucció contractant tècnics estrangers per a les obres i fent portar d’Itàlia quadres, marbres i reixes metàlliques

L’economia va continuar estancada, amb un creixement del PIB del 0,5% perquè la crisi internacional va afectar més severament el país, en particular el sistema financer i el dèficit públic Dues empreses d’assegurances subsidiàries de bancs estrangers van tancar i l’Estat va haver de privatitzar el National Commercial Bank per a solucionar els problemes financers

Mobilitzat a 17 anys i inscrit al partit nazi, després de la Segona Guerra Mundial cursà dret, i el 1949 es graduà Després d’un període de pràctiques als tribunals de Halle, el 1952 s’establí a la República Federal d’Alemanya, on aviat inicià la trajectòria política com a diputat liberal 1954 Fou vicepresident 1968-74 i president 1974-85 del Freie Demokratische Partei  FDP, liberal, i en el govern socialista-liberal encapçalat per Willy Brandt  fou ministre federal de l’Interior 1969-74, càrrec des del qual hagué d'enfrontar-se al segrest del grup terrorista palestí Setembre Negre que acabà…

Es llicencià en dret el 1974 a Leiden Fou funcionari de l’ambaixada de Ghana 1976-78, delegat a l’OTAN fins el 1980 i, fins el 1986, adjunt al ministeri d’afers estrangers Aquest any fou elegit diputat al parlament per l’Aliança Democratacristiana Membre de l’Assemblea del Consell d’Europa, de la Unió Europea Occidental 1986-94 i de l’Assemblea de l’OTAN 1994-97, en 1997-2001 fou cap dels democratacristians holandesos, i del juliol del 2002 al desembre del 2003, ministre d’afers estrangers El 2003 ocupà la presidència rotatòria de l’OSCE Al gener del 2004 substituí…

Després de llicenciar-se en dret per la Universitat Catòlica de Lima, el 1940 inicià la carrera diplomàtica al Ministeri d’Afers Estrangers del seu país Fou secretari d’ambaixada des del 1944 a diversos estats d’Europa i Amèrica, i membre de la delegació peruana a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1946 El 1962 tornà al Perú com a professor de dret diplomàtic a l’Acadèmia de la Guerra Des del 1964 fou successivament ambaixador a Suïssa 1964-66, secretari general d’afers estrangers del Perú 1966-69, i ambaixador a l’URSS i Polònia de 1969 a 1971, any que fou…

Bé que no fou acceptada per la vencedora Polònia, que per la pau de Riga 1921 s’annexà un extens territori a l’E de la línia, a la conferència de Jalta febrer del 1945 fou recuperada per les potències aliades, i confirmada per Polònia i l’URSS en el tractat de Moscou agost del 1945 Amb petits canvis posteriors 1951, és la vigent actualment, si bé després de la desaparició de l’URSS 1991 separa Ucraïna i Bielorússia de Polònia

L’asil polític és reconegut en diferents constitucions, com l’espanyola, la francesa o la italiana Cal citar en aquest sentit el conveni de Ginebra de 25 de juliol de 1951